Rock Progressiu
Hi ha bandes que construeixen una carrera acumulant discos; d’altres, amb els anys, acaben creant tot un món propi. Big Big Train pertany clarament a aquesta segona categoria.
Des que la banda es va fundar l’any 1990, Big Big Train ha passat per diverses formacions i etapes creatives, llargs períodes treballant gairebé exclusivament a l’estudi, el retorn als escenaris, un reconeixement internacional creixent i, inevitablement, alguns dels moments més difícils que pot afrontar qualsevol grup.
Tot i això, definir Big Big Train simplement com una banda de rock progressiu probablement només explicaria una part de la història. El seu catàleg reuneix paisatge, memòria, història, vides gairebé oblidades, enginyeria, món industrial, viatges, pèrdua i una manera d’entendre la composició gairebé cinematogràfica.
Amb Woodcut, publicat el febrer de 2026, Big Big Train ha iniciat un nou capítol. Però no volem parlar només del present. A Tótum Revolútum preferim mirar enrere per entendre millor com ha arribat la banda fins aquí.
1. Big Big Train existeix des de 1990, però la banda que escoltem avui és el resultat de moltes transformacions. Mirant ara tota aquesta història en perspectiva, què és allò que s’ha de mantenir perquè un disc pugui portar legítimament el nom de Big Big Train? És una determinada manera de compondre, una sensibilitat concreta, un so, un grup de persones o alguna cosa molt més difícil de definir?
És una pregunta molt interessant perquè, paral·lelament als preparatius de la gira de Woodcut, recentment també he estat treballant amb antics membres de la primera formació de BBT en la reedició de dos dels nostres primers àlbums de demos. I, tot i que Woodcut està separat d’aquells primers enregistraments per 35 anys i és obra d’una formació completament diferent, m’ha sorprès comprovar fins a quin punt hi ha un fil conductor entre totes dues èpoques.
Personalment, però, em costa molt concretar exactament què és o per què passa. Quan Alberto Bravin es va incorporar, va deixar absolutament clar que volia fer música dins la tradició de la banda, i per això es va submergir a fons en el nostre catàleg. I tots els músics que formen BBT, tot i aportar-hi els seus propis sons i influències, semblen tenir un instint natural per entendre què és la banda.
2. Algunes bandes, després de diverses dècades de trajectòria, poden acabar atrapades per la seva pròpia història. Big Big Train, en canvi, ha canviat enormement pel que fa als membres, a la dimensió del projecte i fins i tot a la manera de treballar. Alguna vegada t’ha preocupat que preservar la identitat de la banda pogués convertir-se, en si mateix, en una limitació creativa?
El meu principal interès és crear música que emocioni la gent. Soc plenament conscient que el nostre públic percep BBT com una banda que fa música dins la tradició dels grups de rock progressiu dels anys setanta, i em sento absolutament còmode amb això.
El que em preocupa és si la música nova que fem continuarà provocant aquells moments que et posen la pell de gallina, més que no pas estar pensant constantment a canviar les coses. Al món del rock progressiu hi ha un debat permanent sobre si els artistes són realment «progressius» quan no introdueixen canvis radicals en cada nou treball. Però el que importa és la qualitat i les qualitats de la música i de les lletres, no el fet que la música hagi d’estar canviant contínuament.
3. Una de les característiques distintives de Big Big Train és que la música sovint neix de temes que no són especialment «rock and roll»: un enginyer, una locomotora, un paisatge, un episodi històric, una persona gairebé oblidada. Què ha de contenir una història perquè pensis: «aquí hi ha una cançó de Big Big Train»?
Tots nosaltres llegim constantment sobre tota mena de coses i visitem llocs. Estem molt atents al món que ens envolta. La història de Woodcut, per exemple, va néixer arran d’una visita a un museu mentre estàvem de gira.
Per tant, sempre estem oberts a idees que després podem comentar i desenvolupar al pub o a l’autobús de gira. Però, encara que una història pugui ser fascinant, és important trobar la manera adequada d’explicar-la.
Per exemple, East Coast Racer, a primera vista, parla d’una locomotora molt ràpida anomenada Mallard. Però el que jo volia explicar eren les històries humanes que hi havia darrere de la Mallard. I el moment exacte en què vaig saber que aquella història podia convertir-se en una cançó de BBT va ser quan vaig llegir una frase d’Émile Zola:
«En algun moment del procés de fabricació, un cop de martell o la mà hàbil d’un mecànic confereixen a una locomotora una ànima pròpia.»
Així que, al final, la cançó va acabar parlant de la connexió entre l’ésser humà i la màquina.
És difícil passar per alt l’any 2009 quan es parla de la història de Big Big Train. The Underfall Yard marca una transformació real: David Longdon s’incorpora com a cantant, Nick D’Virgilio es consolida a la bateria i elements com els metalls comencen a formar part del vocabulari musical de la banda.
4. Mirat amb perspectiva, The Underfall Yard gairebé sembla el moment en què Big Big Train va descobrir definitivament què volia ser. Ho vau sentir així mentre el gravàveu, o la seva condició de punt de canvi només es va fer evident amb el temps?
Mirant enrere, quan vam fer The Underfall Yard van confluir diversos elements.
En primer lloc, vam tenir la idea de fusionar el so d’una banda de metalls amb el d’una banda de rock, i vam trobar un arranjador de metalls, Dave Desmond, capaç de fer que allò funcionés.
En segon lloc, Nick D’Virgilio es va incorporar al grup i ens va aportar el groove i el swing d’un dels millors bateries del món.
En tercer lloc, Dave Gregory es va unir al projecte i va aportar la seva extraordinària musicalitat a les parts i als solos de guitarra.
I, evidentment, David Longdon hi va aportar aquella veu preciosa i plena d’ànima, a més de la seva presència i personalitat com a frontman.
Un altre factor va ser la meva manera de compondre, que va començar a centrar-se més en aquesta forma d’explicar històries de què parlàvem abans.
Sincerament, però, no sabíem que l’àlbum tindria l’impacte que va tenir. Havíem anat avançant amb els anys, però tot havia estat tan lent que mai no hauríem pogut imaginar aquella acceleració sobtada pel que fa a la projecció de la banda.
5. Amb el temps, els metalls es van convertir en un d’aquells elements capaços de fer que Big Big Train fos reconeixible immediatament. En un gènere tan sovint associat als teclats, les guitarres i la tradició simfònica dels anys setanta, la decisió d’introduir els metalls d’aquesta manera va ser un intent conscient de trobar un llenguatge musical diferent, o simplement va funcionar tan bé que vau decidir continuar explorant aquest camí?
Va ser pura casualitat. Un dia passava pel costat d’un quiosc de música a Bath quan una banda de metalls va començar a tocar una peça molt melancòlica. Em vaig quedar clavat i vaig començar a pensar: «Podríem incorporar d’alguna manera aquest so?».
Vaig parlar amb Peter Gabriel sobre el paper de les bandes de metalls en la música moderna, perquè ell n’havia utilitzat una en una cançó seva, Father, Son. Ell pensava, com jo, que el so de les bandes de metalls de les comunitats mineres té una mena de connexió atàvica amb la idea d’Anglaterra.
Amb English Electric, Big Big Train va aprofundir encara més en aquella fascinació pel treball, la indústria, la comunitat, el paisatge anglès i les vides de persones que rarament apareixen als llibres d’història convencionals.
6. Hi ha una certa nostàlgia en moltes cançons de Big Big Train, però rarament resulta reaccionària ni dona la sensació que idealitzeu el passat. Com s’escriu sobre la desaparició d’un món sense caure en la temptació de suggerir que abans tot era millor?
Soc molt conscient que, en gairebé tots els aspectes materials, la vida actual és molt més còmoda del que ho era per a la classe treballadora del passat. Però, a mesura que Europa es va desindustrialitzar, també es va perdre alguna cosa valuosa: aquell sentit de comunitat que indústries com la construcció naval o la mineria del carbó ajudaven a crear.
Intentem celebrar aquelles comunitats a les nostres cançons, però sense amagar les dificultats que van haver d’afrontar.
Durant molts anys, Big Big Train va funcionar essencialment com una banda d’estudi. El 2014, les sessions als Real World Studios van oferir l’oportunitat de comprovar si una música tan complexa podia viure realment damunt d’un escenari. L’any següent arribaven els primers concerts del grup en disset anys.
7. Us havíeu acostumat a compondre sense haver de pensar gaire en les limitacions pràctiques d’un escenari. Quan vau decidir tornar a tocar en directe, us vau adonar de cop que havíeu creat música gairebé impossible de reproduir en concert?
Quan vam decidir tornar a actuar, vam optar per intentar tocar les cançons exactament tal com les havíem enregistrat. Això va implicar, al principi, una banda de tretze músics sobre l’escenari, inclosos els instrumentistes de metall.
Va funcionar bé, però econòmicament era ruïnós i limitava enormement la quantitat de concerts que podíem fer. Per això, amb els anys, i per poder girar més, hem anat reduint la presència dels metalls i ara sortim de gira com una banda de set membres.
Continuem podent interpretar les cançons i mantenir tots els elements essencials dels arranjaments, però ara ens ho podem permetre econòmicament. Si haguéssim continuat amb tretze músics, hauríem hagut de deixar de tocar en directe perquè els costos de les gires han augmentat fins a nivells alarmants.
8. I aleshores passa una cosa interessant: quan Big Big Train torna a ser una banda de directe, aquesta experiència inevitablement acaba influint en el treball d’estudi. Va canviar la vostra manera de compondre després de 2015 perquè ja sabíeu que aquelles cançons haurien de respirar algun dia davant d’un públic?
Ara som absolutament conscients que qualsevol cançó que escrivim i gravem pot acabar formant part del repertori en directe, i això necessàriament influeix, encara que sigui lleugerament, en el procés de composició i d’arranjaments.
Però l’estudi és una eina extraordinàriament poderosa per si mateixa. Pensem en com els Beatles van poder deixar volar lliurement la imaginació quan van deixar de fer gires. Per tant, mai no permetríem que les consideracions sobre el directe condicionessin completament el procés creatiu.
9. En una banda amb tantes capes, instruments i músics amb personalitats pròpies tan marcades, sempre hi ha el risc de reproduir el disc a la perfecció i perdre espontaneïtat. Quanta llibertat real hi ha en un concert de Big Big Train?
Depèn de la cançó. A la propera gira interpretarem Woodcut sencer acompanyat d’una projecció cinematogràfica, i això exigeix que NDV porti una pista de clic als monitors per assegurar-nos que estem sincronitzats amb la línia temporal de les pel·lícules.
En canvi, a la primera part del concert tocarem algunes cançons més antigues i aquí no tenim cap problema a ser molt més lliures a l’hora d’interpretar-les.
Inevitablement, hi ha un abans i un després del novembre de 2021.
David Longdon s’havia incorporat a Big Big Train el 2009 i, durant els dotze anys següents, la seva veu, les seves composicions i la seva personalitat musical es van convertir en una part essencial de la identitat del grup.
La seva mort sobtada, el 20 de novembre de 2021, va deixar Big Big Train davant d’una pregunta que cap banda voldria haver d’afrontar mai: si era possible, o fins i tot si tenia sentit, continuar.
10. Voldria abordar aquest tema amb el màxim respecte. Més enllà de la pèrdua humana, hi havia també una realitat artística extraordinàriament difícil: David havia contribuït decisivament a definir la manera com el públic identificava Big Big Train. En quin moment vau començar a sentir que continuar no significava intentar substituir-lo?
És una qüestió molt difícil de tractar i agraeixo molt que l’abordeu amb respecte. Costa posar en paraules el remolí d’emocions i sentiments que vam tenir, i que encara tenim, després de perdre David.
Per damunt de tot, David era amic nostre, i perdre un amic estimat en plena vida és, per si mateix, una cosa terrible. Però David també era el nostre cantant, el frontman i un dels nostres compositors principals. A més, encarnava bona part de la imatge pública de la banda.
Així doncs, la combinació d’una pèrdua personal devastadora amb una pèrdua professional va ser gairebé insuportable.
Però la pèrdua forma part de la condició humana. És una cosa que, inevitablement, has d’afrontar. Tots els membres de la banda vam intentar processar individualment el que havia passat i després vam convocar una reunió.
La meva opinió era que, si en aquell moment qualsevol membre de la banda no volia intentar continuar, posaríem punt final al projecte. Però tots volíem, com a mínim, intentar trobar alguna manera de seguir endavant.
11. Hi ha una diferència enorme entre preservar el llegat d’algú i permetre que aquest llegat es converteixi en alguna cosa que t’impedeixi avançar. Com heu trobat l’equilibri entre mantenir David present dins la història de Big Big Train i permetre alhora que la banda construeixi una nova identitat pròpia?
És una observació molt encertada. Tots sentim profundament que hem de fer tot el possible per honorar i preservar el llegat de David. Però no podem viure únicament d’aquest llegat.
BBT sempre ha estat una banda creativa, centrada en la composició, i sabíem que havíem de trobar una manera de conservar aquest impuls.
Una cosa que ens ha ajudat aquests últims mesos és que Sarah, la parella de David, ha creat una fundació en nom seu per donar suport a músics joves. A banda de ser una iniciativa magnífica, ens ha permès fer alguna cosa concreta tant per ajudar la fundació com per commemorar el llegat de David.
L’abril de 2022, Big Big Train va anunciar Alberto Bravin com a nou cantant. Arribava després d’una etapa important amb PFM i, alhora, com algú que ja coneixia i admirava la música de Big Big Train.
Però el repte difícilment podia limitar-se a trobar «un altre cantant».
12. Quan busques una veu després d’algú tan immediatament identificable com David, sembla que hi ha dues possibilitats oposades: trobar algú capaç de recrear aquell univers musical o, deliberadament, triar una personalitat molt diferent. En aquell moment, què era més important per a vosaltres: la veu o la persona?
Érem conscients que hi havia alguns candidats excepcionals amb veus situades en un terreny semblant al de David i, evidentment, els vam tenir en consideració.
Però el primer nom de la meva llista des del primer dia era Alberto. L’havia vist cantar amb PFM en un parell d’ocasions i m’havia impressionat moltíssim.
I m’agradava que Alberto tingués una veu més rockera que soul. La seva veu també pot provocar aquells moments que et posen la pell de gallina, però ho fa d’una manera diferent de David.
El meu instint em deia que no seria correcte que el successor de David fos algú que simplement sonés com ell.
Pel que fa a la personalitat, és el segon factor més important després de la veu. La personalitat ha d’encaixar musicalment, però també en la convivència. Les bandes que estan de gira passen una quantitat enorme de temps juntes i, quan les personalitats xoquen, pot ser realment terrible.
13. Alberto es va incorporar coneixent ja Big Big Train com a admirador de la banda. Això pot ser un avantatge, però també podria convertir-se en una càrrega. En quin moment algú deixa de ser un músic que entra en una banda que admira i passa simplement a ser membre de Big Big Train, algú disposat a discutir, qüestionar coses i canviar-les?
Localitzar Alberto no va ser gens fàcil. No tenia cap presència a les xarxes socials i, comprensiblement, la gestió de PFM tendeix a centrar-se en Franz i Patrick, els membres que ja formaven part de la banda als anys setanta. Per tant, no hi havia manera de contactar-hi a través del web de PFM.
Finalment vaig aconseguir una adreça electrònica i li vaig enviar un missatge molt directe, una cosa semblant a: «Coneixes una banda que es diu Big Big Train?».
Em va contestar: «Estàs de broma? Soc un gran fan de BBT».
Superades les presentacions, li vaig preguntar si estaria disposat a fer una audició. Quan es va convertir en el nostre candidat escollit, ens vam reunir amb ell a Londres i el vam conèixer com a persona.
Ens vam entendre, i ens continuem entenent, extraordinàriament bé. Crec que Alberto va veure que nosaltres volíem i necessitàvem que tot funcionés amb ell, i això li va donar confiança per ser ell mateix.
I, sent ell mateix, vam descobrir que és un perfeccionista amb una energia i una empenta considerables. Per tant, qüestionar coses li sortia de manera natural, en el bon sentit, precisament per aquests trets de personalitat.
El que Alberto ha hagut d’afrontar aquests últims anys, i la manera com ho ha fet, mereix un respecte enorme. David era molt difícil de substituir, tant per la veu com per la composició i la presència escènica.
Alberto tenia la veu, evidentment, però el paper de frontman i de líder d’una banda era nou per a ell. Ha hagut d’aprendre ràpid.
Després dels primers concerts junts, va quedar clar que els seguidors que havien continuat amb nosaltres volien que se’n sortís.
14. The Likes of Us va ser el primer àlbum d’estudi amb Alberto. Escoltant-lo ara des de la perspectiva que ofereix Woodcut, el veus com el disc en què Big Big Train es va reconstruir, o com el primer àlbum d’una versió fonamentalment diferent de la banda?
The Likes of Us va ser un àlbum en què intentàvem reconstruir la banda. De manera molt deliberada, vam voler incloure diversos sons i tipus de cançons típicament BBT.
Publicar un disc amb una veu nova i, alhora, amb un so completament diferent no hauria estat la decisió adequada.
El principal canvi que vam fer, i que mantindrem a partir d’ara, és evitar qualsevol enregistrament a distància. Vam gravar junts a l’estudi, i això ens va ajudar a sentir que estàvem fent alguna cosa nova, alhora que garantíem que l’àlbum conservés aquell so «clàssic» de BBT.
El febrer de 2026 arribava Woodcut, el setzè àlbum d’estudi de Big Big Train i el primer concebut com una única obra narrativa extensa.
Durant el procés també es va produir un altre canvi important: Alberto Bravin va assumir el paper principal en la producció.
15. Després de tants discos construïts a partir d’històries independents, crida l’atenció que el primer àlbum conceptual complet de Big Big Train arribi precisament en aquest moment de la trajectòria del grup. Per què aquesta història necessitava ser explicada com una obra única i no com una col·lecció de cançons independents?
Un cop consolidada la nova formació, amb Clare, Oskar i Paul ja establerts com a membres del grup, ens va semblar que era el moment adequat per fer alguna cosa que la banda no hagués abordat abans.
Vam descobrir el títol de l’àlbum i les idees fonamentals de Woodcut durant una visita a un museu, i després vam desenvolupar la història que volíem explorar mentre érem a l’autobús de gira.
Aquest temps que passem junts com a banda és molt valuós perquè tothom hi participa i s’omple d’energia.
16. Woodcut parla de creativitat, sacrifici i d’aquella frontera inquietant entre inspiració i obsessió. Per a músics que fa dècades que creen, hi ha inevitablement alguna cosa autobiogràfica en «The Artist», encara que el personatge sigui fictici?
Absolutament. El nostre personatge, The Artist, queda atrapat en una mena de frenesí creatiu i, sens dubte, vam partir de les nostres pròpies experiències.
La meva família m’ha dit moltes vegades que, quan estic escrivint una cançó, m’allunyo de la vida familiar perquè treballo de manera obsessiva, i crec que això ens passa a tots dins la banda. Estar casat amb un músic no sempre és la feina més fàcil del món!
A les parts finals del disc, The Artist arriba a un lloc més positiu de la seva vida, i algunes de les lletres de les dues últimes cançons parteixen directament de la meva pròpia experiència intentant, i sovint no aconseguint, ser una persona més o menys decent.
17. Alberto va assumir la producció d’un projecte extraordinàriament complex. Això no és simplement una decisió tècnica; també significa cedir un grau considerable d’autoritat sobre com ha de sonar Big Big Train. Què havia demostrat Alberto perquè la banda tingués prou confiança per posar aquesta responsabilitat a les seves mans?
No ho sabíem quan el vam contractar, perquè el vam escollir per la seva veu, però Alberto venia amb un conjunt molt ampli d’habilitats.
Tenia experiència com a tècnic de so i també era compositor i arranjador.
Un dels actius més importants, però del qual rarament es parla, que pot tenir un músic és bon gust. I amb això em refereixo a una capacitat innata per jutjar les qualitats de la música.
Ja havíem passat prou temps coneixent Alberto per confiar absolutament en el seu criteri sobre què seria adequat i què no per a Woodcut.
18. Has parlat d’una sensació d’alleujament quan Alberto va assumir la producció. «Alleujament» és una paraula interessant. Big Big Train havia arribat a un punt en què calia repartir d’una altra manera el pes creatiu perquè la banda pogués continuar evolucionant?
Ha estat un camí molt llarg per a mi i hi ha hagut molts reptes pel mig. Fer arribar a bon port un àlbum és un compromís enorme i jo començava a preguntar-me: «Quant de temps puc continuar empenyent aquesta pedra muntanya amunt?».
Que Alberto assumís la producció em va treure una part important d’aquest pes.
A més, Clare va escriure més de la meitat de les lletres de Woodcut, cosa que també em va treure molta pressió perquè, tradicionalment, jo havia estat tant el lletrista principal com el principal compositor musical.
Al costat d’Alberto i Clare, Rikard, NDV i Oskar també van escriure parts importants de la música. I Paul, que es va incorporar una mica més tard com a membre de ple dret, també va poder deixar la seva empremta en el disc.
19. Woodcut es va construir a partir d’una quantitat enorme de material enregistrat. En el rock progressiu sempre hi ha la temptació de conservar una idea simplement perquè és bona. Quina va ser la decisió més dolorosa del disc? Hi havia alguna secció, arranjament o idea que estiméssiu però que haguéssiu de sacrificar perquè l’obra en conjunt funcionava millor sense ella?
Hi va haver una decisió dolorosa per a Rikard en les primeres fases del desenvolupament del disc.
Havia escrit una peça de quinze minuts i hi havia dedicat molt de temps. Alberto volia dividir-la en dues seccions que servissin per obrir i tancar el disc, i això també implicava perdre una part de la secció central de la composició.
Devia ser difícil per a Rikard, però, com deia abans, tenim prou confiança els uns en els altres per acceptar aquest tipus de decisions i seguir endavant.
20. Una banda pot utilitzar Mellotron, compassos irregulars i composicions llargues i continuar sent profundament conservadora. Què significa realment el progrés musical per a Big Big Train el 2026?
Als assajos hem estat tocant algunes cançons antigues i després Woodcut sencer.
Tot i que és difícil ser observador i participant alhora, crec que l’evolució de la banda es fa evident quan poses de costat materials de diferents èpoques.
Hem evolucionat i canviat en molts aspectes al llarg dels anys. Però cap de nosaltres vol allunyar-se dels sons clàssics del rock progressiu.
Aquests sons formen part de l’ADN de la banda i estem molt contents de formar part del que tots nosaltres considerem una tradició musical magnífica.
21. Sovint heu estat associats a una determinada tradició britànica del rock progressiu. En canvi, la formació actual és molt més internacional i, els últims anys, heu actuat cada vegada més fora del Regne Unit. Big Big Train continua sent essencialment una banda anglesa, o aquesta definició ja és massa restrictiva?
Som una banda que funciona molt feliçment com un gresol de procedències. Però les nostres arrels es troben principalment en les escenes anglesa i italiana del rock progressiu.
Deixant de banda els festivals, encara portem clarament més públic als concerts del Regne Unit, així que estem intentant ampliar la nostra base de seguidors. Precisament per això últimament estem fent moltes més gires internacionals.
Hi ha una circumstància addicional que, per als qui llegim des de Catalunya, dona a aquesta gira una importància especial. El 7 d’octubre, Big Big Train actuarà a Razzmatazz 2, a Barcelona, dins de The Woodcut and Other Stories Autumn Tour 2026.
I no serà simplement una data més de la gira: aquests concerts representen les primeres actuacions de Big Big Train en escenaris de l’Estat espanyol.
Per a una banda amb més de tres dècades d’història, arribar finalment a Barcelona té inevitablement alguna cosa de cita llargament ajornada.
22. Big Big Train ha actuat en molts països i, malgrat això, han hagut de passar més de trenta anys perquè la banda arribi finalment a Barcelona. Et sorprèn que una ciutat amb una tradició tan forta de públic de rock progressiu hagi hagut d’esperar fins al 2026 per veure Big Big Train en directe?
M’encanta Barcelona. Hi he estat moltes vegades. I poder-hi portar finalment la banda és un moment molt especial per a mi.
Però, tot i que BBT fa molts anys que existeix, també hi ha hagut llargs períodes en què no tocàvem en directe, així que no em sorprèn del tot que hàgim trigat tant a arribar-hi.
Més val tard que mai, com diem a la Gran Bretanya!
23. De vegades els músics descobreixen que hi ha llocs on la seva música ha anat construint silenciosament una audiència durant molts anys sense que ells en fossin del tot conscients. Teniu alguna percepció del públic que us espera a Barcelona? Sou conscients fins a quin punt Big Big Train hi ha anat construint una comunitat d’oients al llarg dels anys?
Ens costa saber on podem tenir realment un públic. De vegades vivim una mica dins d’una bombolla d’inconsciència.
Crec que hem de treballar de valent per continuar ampliant el nostre públic a Barcelona i més enllà. Això significa tocar al principi davant d’audiències relativament petites i, després, esperem, oferir bons concerts i anar augmentant el nombre de públic cada vegada que hi tornem.
És la manera tradicional de fer les coses, i crec que continua sent molt rellevant dins del món del rock.
La gira s’ha anunciat amb concerts de més de dues hores, amb Woodcut ocupant una part central del repertori al costat de cançons molt estimades pels seguidors de fa anys i material d’etapes anteriors de la banda.
24. Precisament perquè aquesta serà la primera oportunitat per a molta gent de Barcelona de veure Big Big Train, sentiu alguna responsabilitat de representar tota la història de la banda en una sola nit, o preferiu que el concert reflecteixi sobretot qui és Big Big Train el 2026?
Una de les coses que vam decidir quan Alberto es va incorporar va ser canviar la manera com plantejàvem els repertoris.
Ens vam obrir més a interpretar cançons de totes les èpoques de la banda.
Estic orgullós del nostre catàleg. Hi ha material molt bo i no vull que l’ignorem.
Per tant, els oients de Barcelona haurien de poder tenir una bona visió tant d’on venim com d’on som ara.
25. Algunes cançons funcionen perfectament al disc però es transformen completament quan arriben a l’escenari. Hi ha alguna peça de Woodcut que hagi canviat de manera important des que vau començar a preparar-la per a aquesta gira?
En el cas de Woodcut, no, perquè vam enregistrar l’àlbum junts a l’estudi i això va fer que una part considerable es gravés completament en directe.
També vam introduir canvis importants en els arranjaments mentre preparàvem les gravacions, així que l’àlbum estava pràcticament preparat per ser tocat en directe des del primer moment.
26. Razzmatazz 2 permetrà al públic viure Big Big Train molt més de prop que en alguns dels recintes més grans on heu actuat aquests últims anys. Canvia la manera d’interpretar aquesta música quan pràcticament pots veure totes les cares del públic?
Hi ha alguna cosa especial en el fet de tenir el públic tan a prop.
És agradable tocar en sales de concerts més grans, però aquells moments en què tens el públic just davant teu són realment emocionants.
A principis dels anys vuitanta jo anava a concerts al Marquee de Londres. Hi vaig veure moltes vegades Solstice, Marillion i altres grups.
Els concerts que fem en clubs em recorden aquells moments tan feliços.
27. I permet-nos acabar aquesta part amb una pregunta totalment interessada: què li diries que pot esperar del concert del 7 d’octubre a algú de Barcelona que potser fa vint o trenta anys que escolta Big Big Train i que, finalment, aquella nit us veurà sortir a l’escenari?
Per a mi, els concerts són especials quan els membres del públic es descobreixen reaccionant de manera íntima, personal i emocional davant d’alguns fragments de la nostra música i, en altres moments, senten que formen part d’una resposta col·lectiva i compartida.
Si el concert de Barcelona va bé, espero que el públic pugui experimentar totes dues coses.
Big Big Train ha dedicat una part considerable de la seva història a escriure sobre persones, llocs i objectes que corren el risc de desaparèixer de la memòria.
Potser, en el fons, aquesta sempre ha estat una banda preocupada pel pas del temps.
Si algun dia Big Big Train només pogués deixar una única cançó perquè, d’aquí a cinquanta anys, algú pogués entendre què va ser aquesta banda, quina triaries?
És una pregunta difícil i depèn de l’estat d’ànim en què em trobi.
De vegades triaria Curator of Butterflies o Counting Stars. En altres moments hauria de dir East Coast Racer.
Ens veiem a Barcelona!
Text de Jordi Amela