Rock ProgressiuMetal
Season of Mist · 4 de setembre del 2026
«Unconditional Artificial Chemistry» arrenca amb un groove de mig temps on el baix de Stein Roger Sordal es posa al davant i el riff de guitarra no afluixa en tot el tall. Kjetil Nordhus hi canta contingut, sense forçar mai el registre, i el refrany té la forma melòdica que els noruecs ja feien fa vint anys, amb els teclats d’Endre Kirkesola omplint els buits. És el primer dels quatre talls amb què Green Carnation tanquen la trilogia que van obrir el setembre del 2025 a partir de l’«Ophélie» d’Arthur Rimbaud.
El tall que dona nom al disc alterna trams acústics amb una marxa de bateria i acords caiguts, i el canta Sordal en comptes de Nordhus. «Broken Souls, Common Enemies» és el més variat dels quatre: la flauta convidada d’Ingrid Ose obre uns compassos de calma amb regust del Pink Floyd dels setanta, hi apareix un clavicèmbal, i el tall es trenca amb veus rasgades i un fragment recitat abans de l’únic solo de guitarra que hi ha en tot el disc.
Aquí s’acaba, però, el disc de banda. El quart tall, «A Dark Poem – Orchestral Suite», ocupa 16 minuts i 47 segons dels 38 que dura el conjunt i no hi té ni distorsió, ni baix, ni cap veu del grup: el toquen l’Orquestra Simfònica de Kristiansand i el cor de l’òpera de la ciutat, amb Ose altra vegada i amb versos de Rimbaud recitats entremig. La peça està ben resolta i el gest té sentit dins de la història, però deixa el capítol final de la trilogia amb tres cançons de grup i poc més de vint minuts de música elèctrica.
Green Carnation són al cartell del Be Prog! My Friend, que es fa el 25 i el 26 de setembre a La Carpa del Poble Espanyol de Barcelona amb Soen i The Ocean al capdavant.
Valoració: 8/10
Text de Guillem Cardós