Punk i hardcoreMetal
Autoeditat · 25 de setembre del 2026
Vint-i-cinc minuts i dotze talls, i vuit d’aquests dotze no arriben als dos minuts i mig. «Open Vein» (1:04) i «Dopamine Wire» (1:38) obren amb el grindcore suec de manual: guitarres de pedal HM-2, veu barallant-se per sortir del fons de la mescla i una bateria que empeny sense mirar enrere. És el tercer llarga durada del grup.
El disc canvia de marxa al tercer tall. «Fault» (3:04) entra amb un baix gruixut d’escola Amphetamine Reptile, acords escadussers i un cencerro, la veu de Sebastian Campbell hi guanya espai, i el tram final encadena breaks i redoblaments fins a unes guitarres serpentejants sobre els blast beats de Michael Dahlström. «Almost Intelligent» (2:12) hi afegeix riffs de mathcore i un tram de deathgrind, i «Limbless» (1:04) passa del punk accelerat al terreny de Converge en un minut clavat.
«Tin Gloss» (2:00) és el tall que millor resumeix el disc: hi ha el doble bombo, hi ha la dissonància justa perquè no soni a tribut, i s’acaba abans que la idea es gasti. «Bloat Leech» (1:50) fa el contrari a la segona meitat i obre uns acords lluminosos que no es tornen a sentir enlloc. Tanca «Meat World» (4:33), gairebé el doble de llarg que qualsevol altre tall, amb un saxòfon al final.
Després de «Tin Gloss», els talls nou, deu i onze —«False Self» (2:21), «Stranger» (2:03) i «Enable» (1:48)— tornen a fer servir recursos ja presentats sense afegir-hi res, i «Healer Lodge» (1:43) és un instrumental de soroll que serveix per respirar i poca cosa més. El disc té una tretzena de minuts d’idees i una dotzena de variacions sobre les idees. El saxòfon del final, a més, fa anys que és el gest previsible amb què el hardcore es posa solemne.
Dotze talls, vint-i-cinc minuts, autoeditat, 25 de setembre.
Valoració: 7.9/10
Text de Marçal Bonastre