Jazz
Sun Goose Records · 1 de maig del 2026
Dotze talls i cap que baixi dels quatre minuts i mig: el segon disc de Jason Kruk té ambició de suite, i l’ordre dels títols ho confirma. Del tercer al sisè hi ha «The Lion», «The Ox», «The Eagle» i «The Man», que són les quatre criatures de la visió d’Ezequiel; després ve «Dad» (5:15), l’únic títol personal del disc; i els quatre següents són «Water», «Wind», «Earth» i «Fire». Tanca «Creation» (6:54). El títol del conjunt remet al vel del Sant dels Sants, de manera que el recorregut va de les criatures als elements i acaba a la creació.
El repartiment és el veritable argument del disc: cada tall porta un convidat acreditat. Adam Rogers surt a cinc, el baixista de Snarky Puppy, Michael League, a cinc més, i Wayne Krantz al cinquè i al sisè. «The Eagle» (9:17) és el més llarg de tots i és el de Krantz, que hi treballa amb la distorsió i amb el fraseig angulós de sempre, amb un canvi de pols al pont. Hi toquen també Bob Lanzetti, de Snarky Puppy, i el baixista Fima Ephron; el piano i el Rhodes són d’Art Hirahara i el saxo tenor de Brian Donohoe.
Kruk és bateria i compositor, i ho ha escrit perquè el protagonisme se’n vagi cap als altres. «Ascension» (4:43) obre amb Donohoe i Hirahara al davant sobre un pols que no dissimula; a «Wind» (5:10) és Hirahara qui comença sol amb el Rhodes abans que entri el tema, i els canvis de compàs hi arriben de cop; i «Creation» es guarda els sis minuts i mig finals per tancar el cicle. El que se sent entremig és fusió novaiorquesa de tradició directa, amb polirítmies sostingudes sense èmfasi.
Setanta-tres minuts, en canvi, són massa per a la idea. La simetria dels títols (quatre criatures, quatre elements) es tradueix en simetria de forma, i del tall tercer a l’onzè el motlle es repeteix gairebé sempre igual: exposició, solo llarg del convidat, tornada. A «The Ox» (6:13) i a «The Man» (6:00) el disc ja treballa sobre la seva pròpia plantilla, i l’arc conceptual no dona prou motiu per als dotze minuts que ocupen. Als cinquanta minuts hi havia un disc més ben resolt.
Dotze talls, setanta-tres minuts, Sun Goose Records, 1 de maig. És el segon disc a nom de Kruk i el primer en disset anys: l’anterior, Leaving Saturn, és del 2009.
Valoració: 6.8/10
Text d’Aina Torrents