Rock Progressiu
4 de setembre del 2026
«My Blistering Mind» arrenca amb la veu de Malcolm Galloway recitada a tota velocitat sobre una base sincopada, deixa anar el refrany cantat i a un minut i mig obre un passatge instrumental en compàs irregular abans d’acabar-se en un brunzit sostingut. Són tres minuts i trenta-set segons que fan de porta d’entrada i d’avís alhora: les tretze pistes de «Parallel Lives», el novè disc de Hats Off Gentlemen… It’s Adequate, parlen d’ansietat, de vigilància i de desgast mental, i la música hi va al darrere canviant de mètrica i de pols cada poques frases.
El nucli del grup són Galloway (guitarra solista, sintetitzadors, lletres, mescla i masterització) i Mark Gatland (baix, guitarres i sintetitzadors addicionals), amb Kathryn Thomas a les flautes, que signa amb ells el tercer tall. Aquell tall, «Never Really Felt Like Home», és on el disc baixa el ritme per primera vegada: instrumental, amb la flauta baixa portant el tema, Thomas passant a la flauta normal a la segona meitat i una coda de to pastoral. «Intermission» entra amb uns compassos de piano gairebé de conservatori i acaba en fusió funky amb un pont lent pel mig. I «Eversion», set minuts, comença amb una línia de baix de Gatland i es va accelerant fins que la veu de Galloway, de registre deutor del Bowie dels setanta, descriu una crisi en primera persona amb el grup canviant de compàs al darrere. La contrapartida és «Pretty Blue Fox»: instrumental, frases de sintetitzador obertes i una secció rítmica que amb prou feines s’imposa. Aquí es nota que Galloway també escriu música de cambra contemporània fora del grup.
El tancament, «Just Hold On (Pts 1 & 2)», es pren nou minuts i nou segons per anar del mateix lloc fosc d’on surt tot el disc fins a una frase d’ànim («You’re not alone, so keep on holding on»), amb un fraseig de guitarra que ve directament de Gilmour cap a 2:30 i un canvi de pols a 4:15 que recorda el Pink Floyd dels vuitanta. El problema arriba just després, perquè el disc no s’acaba aquí: les pistes dotze i tretze són les versions per a la ràdio de «My Blistering Mind» i «The Mandatory Prize», dues cançons que ja hem sentit senceres, i allarguen fins als seixanta-dos minuts un àlbum que ja havia trobat el seu final.
El juny havia sortit l’EP «Smile, Smile, Smile», tres talls dels quals només el que li dona títol és aquí.
Valoració: 7.8/10
Text de Guillem Cardós