Hats Off Gentlemen… It’s Adequate – Parallel Lives

Rock Progressiu

Portada de «Parallel Lives», d'Hats Off Gentlemen... It's Adequate

4 de setembre del 2026

«My Blistering Mind» arrenca amb la veu de Malcolm Galloway recitada a tota velocitat sobre una base sincopada, deixa anar el refrany cantat i a un minut i mig obre un passatge instrumental en compàs irregular abans d’acabar-se en un brunzit sostingut. Són tres minuts i trenta-sis segons que fan de porta d’entrada i d’avís alhora: les onze pistes de «Parallel Lives», el novè disc de Hats Off Gentlemen… It’s Adequate, parlen d’ansietat, de vigilància i de desgast mental, i la música hi va al darrere canviant de mètrica i de pols cada poques frases.

El nucli del grup són Galloway (guitarra solista, sintetitzadors, lletres, mescla i masterització) i Mark Gatland (baix, guitarres i sintetitzadors addicionals), amb Kathryn Thomas a les flautes; ella signa amb ells el tercer tall. Aquell tall, «Never Really Felt Like Home», és on el disc baixa el ritme per primera vegada: instrumental, amb la flauta baixa al tema; a la segona meitat, Thomas passa a la flauta travessera, i la coda té un to pastoral. «Intermission» entra amb uns compassos de piano gairebé de conservatori i acaba en fusió de funk amb un pont lent al mig. I «Eversion», set minuts, comença amb una línia de baix de Gatland i es va accelerant fins que la veu de Galloway, amb una veu que deu molt al Bowie dels setanta, descriu una crisi en primera persona mentre el grup canvia de compàs al darrere. El contrapès és «Pretty Blue Fox»: instrumental, frases de sintetitzador obertes i una secció rítmica que amb prou feines s’imposa.

El tancament, «Just Hold On (Pts 1 & 2)», triga nou minuts i vuit segons a anar del mateix lloc fosc d’on surt tot el disc fins a una frase d’ànim («You’re not alone, so keep on holding on»), amb un fraseig de guitarra que beu directament de Gilmour cap als 2:30 i un canvi de pols a 4:15 que recorda el Pink Floyd dels vuitanta. Aquí s’acaba el disc. Les pistes dotze i tretze són només versions radiofòniques de «My Blistering Mind» i «The Mandatory Prize», que el grup hi afegeix com a extra: les dues primeres pistes del disc passen l’una a l’altra amb un crossfade i, si se’n programa només una en una llista de reproducció o en antena, a l’empalmament pot colar-s’hi un clic digital. Les versions radiofòniques eviten aquest risc.

El juny va sortir l’EP «Smile, Smile, Smile», tres talls dels quals només el que li dona títol és aquí.

Valoració: 8.0/10

Text de Guillem Cardós

Desplaça cap amunt