Rock clàssic
Republic Records / Lava · 9 d’octubre del 2026
El disc arrenca amb «Into the Beginning», un minut i quaranta-dos, que fa de pòrtic i no de cançó, i la primera peça de debò és «Tear It Down», quatre vint-i-tres. Les dues van juntes i funcionen com una sola entrada: Josh Kiszka hi col·loca el crit a dalt des del primer compàs i la banda l’acompanya amb la mateixa fórmula d’arena rock que els va fer coneguts. Mike Elizondo, que és el nom nou d’aquest disc, els hi posa un acabat ample i net, i el resultat és que el so ja no s’assembla tant al d’un disc del 1971 com al d’una gran producció del 2026. Va sortir el 9 d’octubre per Republic i Lava, tres anys després d’«Starcatcher» (2023).
El millor del disc és on la banda es deixa dur per alguna cosa que no és el seu propi arxiu. «Lost in the Golden», quatre trenta-quatre, es construeix sobre escales d’Orient Mitjà i hi guanya un color que no té cap altre tall. «Touch Again», quatre cinquanta-u, hi afegeix cordes i una bateria de picapedrer que empeny la cançó cap a un altre lloc. I «Born into This», sis vint, és el tall més llarg dels tretze i l’únic que es permet desenvolupar un material en comptes de repetir-lo. El segon senzill, «Saw You Stand», quatre quaranta-nou, és una balada i va sortir el 31 de juliol; el primer havia estat «Play Your Games», al maig, que és quan el grup va desmentir els rumors de separació que havia encès un missatge seu a les xarxes.
«Play Your Games», tres quinze, és el tall que no s’aguanta. Josh Kiszka hi puja el registre fins a un punt on la veu deixa de cantar i es posa a fer soroll, i la cançó no té prou cos per aguantar-ho. No és un accident aïllat: assenyala el que li passa al disc sencer, que són cinquanta-vuit minuts i tretze talls per a un grup que encara treballa amb un repertori de recursos molt curt. «Heart and the Beat» (tres cinquanta-vuit), «Field of Stars» (quatre quaranta-quatre) i «Call My Own» (quatre tretze) es podrien intercanviar d’ordre sense que el disc se n’adonés.
Jake Kiszka n’ha dit «un disc molt modern» i Sam Kiszka que la música és el seu palau; el títol ve de l’Alexandra Palace de Londres, que es deia «The Palace of the People» i que la banda va encapçalar el 2022. La idea de l’edifici obert a tothom és bona i el disc la serveix a mitges: hi ha el gest d’obrir, amb Elizondo i amb les escales i les cordes, i hi ha la por de perdre el públic que ja tenen. Dels quatre discos que ha fet aquest grup, aquest és el que més s’acosta a un risc, i encara es queda a mig camí.
Valoració: 6.5/10
Text d’Enric Vilaplana