Punk i hardcore
Metal Blade Records · 9 d’octubre del 2026
«Fat Man Hellscape» dura un minut i cinquanta-nou i és el tall més curt dels dotze; el més llarg, «Tangled Steel Mask», en fa tres quaranta-set i tanca el disc. Entremig no hi ha res que passi dels tres minuts tret del senzill, cosa que deixa «Howl from Underground» en trenta minuts i cinquanta-set segons de crust suec amb el pedal clavat. El que canvia respecte als últims deu anys és qui ho ha gravat: la banda va deixar d’autoproduir-se i va anar al Necromorbus Studio amb Lawrence Mackrory, que ve de treballar amb Meshuggah, Katatonia, Paradise Lost i Bloodbath. Va sortir el 9 d’octubre per Metal Blade.
Es nota de seguida en què ha servit aquell canvi. «Caveman Motherfuck» obre amb dos trenta-vuit i les guitarres d’Erik Norberg i Jocke Rydbjer hi tenen una definició que als discos anteriors quedava enterrada sota la pasta general; la bateria de David «Dadde» Stark, que ha tornat a la banda després d’haver-hi estat del 2002 al 2015, sona amb el pols davant i no darrere. «Cold War Bootlicker», el senzill de tres minuts justos, és el tall que més guanya amb aquella claredat, perquè la lletra hi ha d’arribar sencera: va de falsos oposats, i la banda ho resumeix dient que són dos caps barallant-se pel mateix cos.
Els dotze talls viuen tots dins de la mateixa franja de tempo i de la mateixa durada, i a partir de «Headhunting» (dos cinquanta-sis) costa de dir quin tall sona sense mirar el número. Mackrory els ha millorat el so i no els ha tocat l’escriptura, i això es veu sobretot a la segona meitat, on «Cosmic Meatgrinder» (dos disset) i «Seeking Scapegoats» (dos catorze) passen de llarg. Els títols hi juguen en contra: amb un disc que vol parlar seriosament de la por i de l’obediència, «Caveman Motherfuck» i «Cosmic Meatgrinder» treuen pes a la lletra abans que soni.
Micke Dahl continua cantant com si cada vers fos l’últim que el deixaran dir i Johan Erken manté el baix en aquell registre gruixut que és mig de la tradició sueca del d-beat i mig del metal. El grup en diu «lycanthro punk» i ho explica com una força que no es deixa domesticar, una inquietud que sobreviu la civilització; dit així queda una mica gran, però «Man Is Wolf to Man» (dos trenta-cinc) ho sosté bastant bé. És el dotzè disc i el primer des de «Life Knife Death» (2024).
Valoració: 7.5/10
Text de Marçal Bonastre