MetalPost-rock
Roadrunner Records · 9 d’octubre del 2026
L’EP té tres talls i el tercer se’n menja més de la meitat: «Sorry Laid the Hearth» dura dotze minuts i quaranta-set, davant dels set setze de «Hunter» i dels dos cinquanta-cinc de «Three Princes». Vint-i-tres minuts en total, publicats per sorpresa el 9 d’octubre per Roadrunner, sense cap campanya al davant. Kerry McCoy ja havia advertit què era: la cosa més dura que han tret mai i el més a prop del black metal que han estat. «Hunter» ho confirma als primers compassos, amb un tremolo i una veu que apunten molt més cap al nord d’Europa dels primers noranta que cap a la tradició californiana d’on venen ells.
El títol i la idea surten del llibre de fotografies que Robert Del Tredici va fer sobre les fàbriques d’armes nuclears: llocs ordinaris, gent ordinària, torns de vuit hores, i al final d’aquella cadena una bomba. L’EP treballa aquell desnivell i la banda hi troba la forma justa a «Sorry Laid the Hearth», que té espai per anar de la violència a la calma i tornar-hi sense que soni a transició escrita; els dotze minuts no es fan llargs perquè la peça mai no repeteix dues vegades el mateix recurs. El curtmetratge que acompanya «Hunter» el signen el cantant George Clarke i el director Nico Poalillo, amb la fotografia de Janusz Kaminski.
«Three Princes», dos cinquanta-cinc, queda atrapada entre dos monòlits i no té temps de ser res més que un enllaç: comença, escalfa i s’acaba. En un disc llarg faria de respir; en un EP de tres talls es converteix en el trenta-tres per cent del tracklist i en el dotze per cent de la durada, i la proporció es nota en l’escolta. L’EP, de fet, és una peça gran, una mitjana i un esbós, i funcionaria igual de bé —o millor— com a senzill de dues cares.
«Lonely People with Power» (2025) va ser el seu primer disc a Roadrunner i ja havia tornat a pujar el volum després de l’excursió de pop de guitarres d’«Infinite Granite» (2021); això d’ara és el pas següent per aquell camí, fet en format curt i amb la banda de gira amb Mastodon i Alcest. Deafheaven ja havien anunciat abans el disc més dur de la seva vida i no sempre s’havia complert.
Valoració: 7.5/10
Text de Roger Estivill