Rock ProgressiuBlues
LJK Records · 15 de juny del 2026
«Synthetic», el tall que obre i dona nom al disc, triga a arrencar: cinc minuts i mig que comencen amb una veu arrossegada i fumada i es van espessint fins a una tornada de mides molt més grans que el lloc d’on havia sortit. La manera de tocar de Leoni Jane Kennedy és de riff i d’arpegi, i la guitarra porta les cançons des de sota sense sortir gairebé mai al davant.
Les set peces les havia estat tocant en directe durant anys abans de gravar-les. L’orgue Hammond de «Sloe», cinc zero tres, i els canvis de tempo que l’acompanyen són on més es nota que l’arranjament ve de l’escenari; «Test The Water», cinc zero quatre, és la més directa de totes, i «Temple», quatre cinquanta-vuit, tanca amb unes cordes que es mouen molt al fons. Nick Andrew hi posa sintetitzador i guitarra MIDI, i també hi fa de productor adjunt i d’enginyer de gravació; Will Plunkett el baix i James Jackman la bateria. Produeix, mescla i masteritza Eliot Kennedy.
A «Jesse», quatre quaranta-sis, la guitarra es decideix a cantar sola. És l’únic tall en què l’instrument que l’ha portada fins aquí surt al davant: la resta del disc se’l passa fent de base.
Als divuit anys, Brian May i Roger Taylor li van donar als divuit anys, Brian May i Roger Taylor li van donar la beca Freddie Mercury «per una manera de fer única i bonica que tots dos van trobar perfecta per a la memòria de Freddie», i la marca PRS la té al seu catàleg d’artistes oficials.
En trenta-quatre minuts, «Synthetic» passa del blues a l’indie, del folk a un toc de jazz i torna, i el que cus les set cançons és la veu d’ella, prou versàtil per sostenir-ho tot; l’escriptura no hi arriba. El disc ensenya el repertori d’una intèrpret abans que el d’una autora.
Va sortir el 15 de juny pel seu propi segell, LJK Records, tres anys després de «New World Woman», l’àlbum de versions acústiques de Rush que va finançar amb una campanya de micromecenatge.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós