JazzRock Progressiu
Is It Jazz? Records · 29 de maig del 2026
Hi ha una broma dins del títol que explica mig disc. «Ah, les vaches» són les paraules que la llegenda atribueix a Erik Satie a l’hora de morir-se, i Bushman’s Revenge han triat el compositor que més els agrada per encapçalar el moment en què anuncien que han fet un disc «pop». Ho diuen ells amb totes les reserves del món («agafeu-vos el “pop” amb un camió de sal»), i la primera prova que no se’ls ha d’acabar de creure és «Unholy Ghost», el tall d’obertura: un minut i trenta-tres segons que no obren res, només et deixen l’orella col·locada.
El trio d’Oslo es va formar el 2003 i aquest és el seu dotzè disc, el primer des d’«All the Better for Seeing You» (setembre del 2023). La novetat de pes no és estilística sinó de plantilla: Tor Egil Kreken ha entrat al baix al costat d’Even Helte Hermansen a la guitarra i de Gard Nilssen a la bateria, i es nota en com es reparteix el pes greu. Es va gravar a l’estudi Amper Tone d’Oslo l’agost del 2025 amb l’enginyer Bård Ingebrigtsen, i Johan Lindström hi va afegir pedal steel en uns quants talls més endavant. El pedal steel és el que fa que la paraula «pop» tingui alguna base: sosté el fons de «Barbara» i de «Velkommen Til Gards» amb una capa que els discos anteriors cobrien amb distorsió.
Les cançons curtes i les melodies simples que anunciaven hi són a mitges. «Rådyrparet» fa sis minuts i nou segons i «I Am A Ghost Now» en fa sis i cinquanta-dos, i el tall que All About Jazz va triar per ressenyar a part —«One Small Misstep For Man, One Giant Mistake For Mankind», cinc minuts i cinquanta-cinc— és precisament el més antic de maneres: Hermansen hi deixa la guitarra penjada sobre una pulsació lenta i la va escalfant per capes fins que el trio obre el marc del tot al final. De pop no en té res. El que sí que ha canviat és que ara aquesta mena de construcció és l’excepció i no la norma.
La versió de «Purple Rain» és el moment més revelador, i convé dir per on hi arriben: el grup explica que no fan la de Prince sinó la que en va fer Stina Nordenstam, que és una lectura esprimatxada i gairebé xiuxiuejada. Aquesta doble distància —una versió d’una versió— és el procediment de tot el disc: agafar una forma reconeixible i tocar-la com si se l’acabessin de trobar. Funciona millor en «And Gullit Was His Name-O» i en «Bram», els dos senzills que van avançar l’abril i el maig, on la melodia aguanta sola.
La reserva és d’ordre. Dos interludis d’un minut i trenta-tres segons exactes —«Unholy Ghost» i «Pauseakvariet»— col·locats al principi i gairebé al final fan de parèntesi d’un disc que no acaba de decidir si és un recull de cançons o una sessió. Els deu talls sumen quaranta-quatre minuts i quaranta-set segons, i amb dues peces d’aquestes el centre es queda amb menys múscul del que el grup li pot donar. Qui vingui d’«All the Better for Seeing You» hi trobarà menys free jazz i menys rock; qui vingui del «pop» de l’anunci hi trobarà molt més soroll del que esperava. Totes dues decepcions són part del disseny.
Valoració: 7.6/10
Text d’Aina Torrents