MetalRock Progressiu
Willowtip · 16 d’octubre del 2026
«Parturition» fa un minut i quaranta segons i no hi diu ni una paraula: Fabienne Erni hi canta sense lletra sobre un fons quiet, i el que arriba després és un redoblament de bateria i una paret de guitarres. «The Mother Void» són set talls i seixanta-nou minuts, i quatre passen dels onze minuts: la peça que dona nom al disc (12:54), «Aniara» (17:12), «Red Giant» (11:58) i «TON» (18:43). Iapetus són Matthew Cerami, que hi posa la veu gutural, les guitarres, el baix i els arranjaments, i Jordan Navarro, que hi porta guitarres, teclats i els arranjaments de bateria. És el primer disc que fan des de «The Body Cosmic», del 9 de novembre del 2019, i aquest tanca la trilogia sobre l’existència mortal i l’espai immortal que van obrir amb «The Long Road Home» el 14 de març del 2017.
La veu neta de tot el disc és d’Erni, que canta a Eluveitie i a Illumishade, i el mèrit del disc és com s’hi entra i se’n surt. Al tall del títol, el crit de Cerami i la mezzosoprano d’Erni es passen la peça sense que se senti la juntura, i al mig hi ha un passatge parlat breu que deixa respirar la secció de ritme. La bateria la toca Brody Taylor Smith, d’Invent Animate, i la va gravar John Douglass als Vorticist Studios; els arranjaments els signen Navarro i ell. A «Aniara», que és el segon tall més llarg, les veus netes són d’Ethan Navarro.
«Red Giant» va ser el primer senzill i és el tall que més canvia de pas: el primer minut no diu on anirà la resta i la peça es gira tres o quatre vegades en gairebé dotze minuts. Entremig hi ha «Énouement», un minut i cinquanta-un segons de piano sol que arriba just quan el disc comença a pesar.
«TON» és la peça més complexa del disc i també la que sona més com una altra banda. Els canvis de marxa, el fraseig de les guitarres i les línies parlades sobre la mort de l’univers que hi ha cap a la meitat porten en línia recta a Ne Obliviscaris, i Iapetus hi fa tocar el solo precisament a Benjamin Baret, el guitarrista d’aquell grup. La citació es confirma a si mateixa: el tall on el duo arrisca més és el que demana menys que l’escoltis com a seu. Frank Harper, de Caelestra, hi canta de convidat.
El final, «The World Be Undone», són quatre minuts i cinquanta-quatre segons de veu d’Erni amb una veu masculina a sobre d’una guitarra fluixa, i els crèdits no diuen de qui és: Ethan Navarro hi consta com a veu convidada sense especificar en quins talls. La mescla és de Jens Bogren i el màster de Tony Lindgren, amb gravació d’Alexander Backlund per a Fascination Street Studios; la portada és de Vanessa Lemen i el disseny d’Alex Eckman-Lawn.
Valoració: 8.4/10
Text de Roger Estivill