Rock Progressiu
Melodic Revolution Records · 4 de setembre del 2026
De les onze pistes de «Quivira» només una porta un violinista acreditat. És «Moving Forward», sis minuts i quaranta-nou segons, i qui hi toca és Joe Deninzon, el violinista de Stratospheerius, que hi consta com a convidat als crèdits del disc. A les altres deu, el so de violí que el recorre de banda a banda surt dels teclats de Lisa LaRue, i la ressenya de Progressive Rock Central ho admet a mitges quan diu que «Quivira Bound» obre amb el que sembla un violí elèctric i probablement són sintetitzadors.
El disc és homònim, encara que la fitxa de Progressive Rock Central el titula «Debut», i va sortir el 4 de setembre llicenciat a Melodic Revolution Records, que el distribueix. Quivira és un projecte de Topeka, Kansas: Lisa LaRue als teclats i la programació, que signa la música i les lletres de tot el disc llevat de «The Turk», escrita amb John Baker, i que també el produeix i el mescla amb ell; Baker a les guitarres, el baix i la veu del sisè tall, i Jake Livgren a la resta de veus. El cognom del cantant ve d’on sembla que ve: Jake Livgren és nebot de Kerry Livgren, fundador i compositor principal de Kansas, nascut també a Topeka. I el que explica el disc és local de la mateixa manera: l’expedició de Francisco Vázquez de Coronado buscant Quivira, els llogarets indígenes que al segle XVI ell creia que guardaven l’or. La coberta és el mural de David H. Overmyer que hi ha al Capitoli de Kansas, a Topeka, i es titula «The Coming of the Spaniards».
Seixanta-sis minuts i onze talls, la major part sense veu. L’obertura, «Intro – The Coming of the Spaniards», fa tres minuts i cinquanta-un segons de cors i corda escrita abans que entri cap cançó, i a partir d’aquí el disc creix per blocs: «Carved from the Sun» passa tot just dels vuit minuts, «Nothing Is Everything» als set i mig, i «Kicking Rocks», de quatre minuts i divuit segons, és l’únic tall on toca el segon convidat, el guitarrista Evan Stanley. Els dos talls amb títol doble («The Turk / Follow the Wind» i «Prelude to Anywhere / Weekend Conquistadors») fan la feina de lligar la narració, i el tancament, «Still Breathing», deixa el piano de LaRue al davant de tot. Quin tall porta veu i quin no és, curiosament, l’única cosa que no es pot escriure d’aquest disc: la fitxa del CD en marca set d’instrumentals i la ressenya de la font n’atribueix tres de manera diferent.
Aquell timbre acaba sent el problema. Una banda que col·loca la seva identitat en un so que no té es queda depenent d’un registre de teclat per a una cosa que demanaria un arc, i hi ha una prova incòmoda de fins a quin punt els dos sons s’han acabat confonent: el crític que va ressenyar el disc a Progressive Rock Central situa Deninzon en un tall que no és el seu, i descriu com a teclats el tall on el violinista toca de veritat. Contractar un violinista per a un tall d’onze i col·locar-lo on no es nota és una manera cara de no resoldre el problema. Hi ha un segon efecte, més pràctic. Amb la veu present només en una part dels talls i quatre peces que passen dels sis minuts i mig, els seixanta-sis minuts es recolzen gairebé sempre en el mateix joc de teclat i guitarra elèctrica, i la segona meitat demana al públic la mateixa atenció que la primera sense canviar el repartiment de feines. Dit això, el que Quivira fan bé ho fan molt bé: la part d’escriptura, la que sosté una suite de vuit minuts sense perdre el fil, és la que menys sol sortir bé en un primer disc i aquí ja hi és.
Valoració: 7.4/10
Text de Guillem Cardós