Rock Progressiu
CMM Music · 4 de setembre del 2026
«Valley of the Deep» dura exactament deu minuts i és el centre de gravetat d’«A Layman’s Guide to Unobtainium». La lletra hi camina pel desert comptant el que ja ha fet i el que li queda —vuit milles enrere, set per davant— i la música fa el mateix: trams llargs d’instrumental que no es precipiten, un pols que recorda Rush quan Rush empenyia, i obertures simfòniques que s’eixamplen i tornen. És el tall on Castle Mountain Moon es permeten el que un duo no es permet gairebé mai, que és deixar passar el temps.
El duo és de Colònia i el formen Dirk Krause (veu, guitarres i baix) i Ropp Köhler (teclats i producció), dos enginyers de programari que, com diuen ells mateixos, van canviar els quaderns per les notes. La bateria la toca Gerry Wazzong de convidat. El disc arriba el 4 de setembre pel seu propi segell, CMM Music, poc més de dos anys després del debut, «Six Tales Of Perception» (23 de juliol del 2024), i va precedit del senzill del tall que el titula, publicat el 7 d’agost. El fil que el cus són els mapes, els que serveixen i els que algú ha dibuixat falsos, i al centre hi ha l’unobtainium, l’element definit per la seva pròpia absència. Krause ho diu així: van escriure sobre una cosa que, per definició, només existeix quan no la tens.
Els seixanta-quatre minuts estan ben repartits. «Real?», segon tall, posa el disc en un terreny de neoprog més contemporani i hi canta la rutina urbana (una dona que discuteix, un home amb vestit que el treu de polleguera, la ràdio que posa blues, un locutor que diu que sembla que plourà) fins a una pregunta sola, «is this really real?». «Maps Pt.1» i «Maps Pt.2» són el tercer tall i el cinquè, amb «Valley of the Deep» entremig, de manera que el motiu dels mapes emmarca el centre del disc. «Before My Eyes», que arriba al setè lloc amb quatre minuts i vint-i-vuit segons, és la balada que fa de frontissa cap a la segona meitat: els sintetitzadors de Köhler i les guitarres de Krause hi van al davant, amb la sensibilitat melòdica del prog dels primers setanta. «Exit Right» és la més esmolada: un rei per un dia que decideix abdicar, amb un cafè vessat, un tren perdut, una corbata que estreny massa aviat, un error en la lògica del codi i un mapa de la creació que no serveix de res perquè els estels es recol·loquen sense avisar. I «Scene of a Crime», vuit minuts i vint-i-tres segons, és la més fosca de totes i la que no afluixa.
El problema d’un disc tan ben explicat és que no deixa res per descobrir. L’última pista es titula «Reprise», fa un minut i quaranta-tres segons i la seva única feina és repetir el material del començament per tancar el cercle: un disc que ja ha anunciat que és un manual, que ha numerat els seus mapes i que es rellegeix a si mateix al final no té gaire manera de sorprendre ningú pel camí. A «Six Tales Of Perception» aquella arquitectura era el tema; aquí, amb un concepte que funciona millor, l’estructura s’ha quedat igual de visible. Tot i això, l’equilibri entre la complexitat i l’escolta fàcil és més segur que al primer disc, i amb dues persones i una bateria convidada això té més mèrit del que sembla.
Valoració: 7.8/10
Text de Guillem Cardós