Rock Progressiu
altipiani · 12 de juny del 2026
«Kinder egg surprise» és el tall de «Drops of Sunshine in the City of Spectres» on finalment apareix una melodia que es pot seguir, i hi arriba per un camí improbable: estructures de la dècada dels vuitanta, math-rock amable i un tram de techno-funk ballable, amb la bateria d’El Mistico. Jan Buddenberg, que l’ha ressenyat al DPRP, admet que la resta de l’EP li parla per endevinalles i destaca justament aquest tall. Els altres quatre talls no concedeixen res de semblant.
Fiesta Alba són italians, van amb màscares de lluitador i firmen amb noms de guerra: Octagon compon i toca les guitarres, Dos Caras produeix i porta els sintetitzadors, Fishman fa el baix, Sangre Azteca és el guitarrista de directe i Paltamayo toca un violí processat. Aquest és el seu tercer llançament i el segon EP, després de l’àlbum del 2025, «Pyrotechnic Babel». Són vint-i-tres minuts publicats el 12 de juny per altipiani, i el que hi fan ja ho feien allà: polirítmies africanes, electrònica de factura minimalista, dub, new wave i pensadors radicals samplejats. Els convidats canten un tall cadascun: Diego Pandiscia posa veu i lletra a «Inch by inch», Tiziana Lo Conte canta a «Uncontacted» i Alessandra Plini a «The city of spectres I».
L’EP es desplega en espiral. Obre «The city of spectres II», que sona com si anés cap enrere, amb polirítmies travades i motius de guitarra tensos; «Inch by inch» hi afegeix guitarres samplejades i parlat i acaba amb una coda de corda; «Uncontacted» travessa loops i microtonalitat i se’n va amb unes guitarres dissonants que recorden King Crimson; «The city of spectres I» marxa del tot cap al dub i les veus sense paraules. Els dos talls amb el títol de la ciutat estan numerats a l’inrevés de com apareixen, el II primer i l’I al penúltim lloc, i és l’únic gest d’ordre que el disc es permet.
A la nota que acompanya l’EP, el grup explica que ha trencat un tabú de molts anys i ha fet servir per primera vegada una veu neuronal, amb l’argument que la tecnologia ha de ser eina i no finalitat. En un EP que es presenta com un retrat de resistència i com un gest de solidaritat amb els marginats (les màscares, diuen, són el poder reclamat per qui no surt a la foto), que una de les veus no sigui de cap persona és una contradicció que el grup s’hauria d’haver quedat mirant una mica més. I hi ha una dada que el disc no dona: a quin tall és. La ressenya del DPRP va tall per tall, acredita els tres cantants convidats i no ho esmenta, i nosaltres tampoc no ho podem dir. El que sí que es pot dir és que l’EP és molt més bo del que el seu propi hermetisme deixa veure.
Valoració: 7.7/10
Text de Guillem Cardós