Jazz
HANJI · 9 d’octubre del 2026
«Chrysanthemum (For Kikuchi)» col·loca el seu punt àlgid aviat i després es retira durant molt de temps. Quan el material de l’obertura torna, al final, torna més fluix i no recupera mai l’alçada d’abans. Per a una peça dedicada a Masabumi Kikuchi, el pianista a qui va dirigida i que ja no hi és, aquella forma és un argument: el que tornem a tenir és reconeixible i ocupa un lloc més petit. Sue Yang, que ha ressenyat el disc a All About Jazz, hi llegeix Camus i la seva idea que el que importa del mite no és pujar la pedra sinó la tornada a baix, i la correspondència no és retòrica: diverses de les set peces reserven espai de debò per al que passa després del cim.
Francesca Han toca el piano, Takashi Sugawa el contrabaix i Shun Ishiwaka la bateria. Sugawa havia conegut Kikuchi poc després d’instal·lar-se a Nova York i va quedar sota la seva influència, de manera que l’elegia del primer tall no la toca només qui la firma: el contrabaix que l’acompanya és el d’algú que el va tenir al davant. Han va estudiar música clàssica i composició a Corea del Sud i després va passar vuit anys a Nova York, on va tenir Jason Moran i Ralph Alessi de mestres. El trio va rodar aquest repertori en clubs abans d’entrar a l’estudi Dedé de Tòquio el març del 2017, i el disc no surt fins al 9 d’octubre del 2026, pel segell HANJI. Nou anys. Ni la ressenya ni les notes interiors de Michael Pronko diuen per què ha esperat, i no hi ha cap font que ho expliqui.
Les dedicatòries són concretes i cadascuna demana una forma diferent. «Cowelessi» ajunta en un sol títol Stanley Cowell i Alessi, i hi funciona un passatge inicial llarg que troba el seu doble molt més tard, quan l’expansió central ja ha baixat. «Count Yourself» respon al «Countdown» que Coltrane va gravar per a «Giant Steps» el 1959; aquell original ho resol en una presa curta i a tota velocitat, i Han hi va a un pas més reposat, cosa que deixa temps per sentir cap on va cada acord en comptes de només travessar-los. És l’única peça que guarda el pes dinàmic per al tram final, i en un disc on gairebé totes el gasten abans, aquella excepció es nota. El marc és domèstic: obre «Petit Soleil», escrita per al seu primer fill quan l’esperava, i tanca «Detour».
«Sisyphus» i «Circle» van una darrere l’altra i comparteixen el mateix perfil dinàmic (arribar al punt més alt abans del final, retirar-se i tornar a agafar embranzida), de manera que la idea que organitza el disc apareix dues vegades seguides i en la seva versió més literal. Yang ho veu i ho diu: un disseny recurrent es torna previsible. Hi ha una manera fàcil d’arreglar-ho, que és separar-les, i no s’ha fet.
Valoració: 7.9/10
Text d’Aina Torrents