Jazz

Strikezone Records · 21 d’agost del 2026

L’orgue i la guitarra manen des del primer compàs. Sam Fribush al Hammond B3 i Dave Stryker a la guitarra són la meitat d’un quartet que no amaga d’on ve: «Sly Vibe» (5:15) obre amb un ritme de dos temps que no afluixa i que Richard Floyd manté sense concedir ni un compàs. Rob Dixon hi toca el tenor amb un so ample i poca voluntat d’ornament. De vuit talls, només a la balada «I Want You» (5:29) canvia d’instrument i passa al soprano: són els cinc minuts en què el disc baixa de revolucions, i els altres quaranta hi tornen tots al mateix solc.

Naptown és el sobrenom d’Indianapolis, on Dixon viu des de fa dècades, i el disc està construït com una declaració de pertinença. Hi entren dos temes de Wes Montgomery, «Bumpin’ on Sunset» i «Naptown Blues», que situen de quina escola parlem: la ciutat va donar Montgomery i els seus germans Monk i Buddy, i també J.J. Johnson, Freddie Hubbard i Slide Hampton. De Dixon n’hi ha quatre composicions, una que obre el disc i tres que el tanquen seguides: «The Earth, The Sky», «Fields and Valleys» i «Four One». Els dos talls restants són versions de fora del repertori propi: «Walking in Rhythm» i «I Want You».

Són quatre músics que toquen aquest llenguatge amb una solvència que no es discuteix i que han gravat gairebé quaranta-cinc minuts sense cap moment lleig. Tampoc n’hi ha cap que posi ningú en dificultats: els quatre originals de Dixon es mouen dins del vocabulari que Montgomery ja havia fixat a la mateixa ciutat fa seixanta anys, i el disc acaba exactament on havia promès que acabaria. Dixon té currículum per permetre’s una cançó que li surti malament.

Valoració: 7.3/10

Text d’Aina Torrents