Jazz
objet-a · 27 de gener del 2026
Cap dels dotze primers talls no passa de tres minuts i el més curt no arriba al minut: vint-i-tres minuts i mig de miniatures abans que el disc es decideixi. «Petrichor» està fet gairebé tot amb flautes bansuri i electrònica, i Gianni Gebbia hi tracta la flauta com una font de textura abans que com un instrument melòdic: notes sostingudes que es deformen, aire que es queda sonant després de la nota, capes que entren i surten sense que el tall arribi a declarar cap tema. El saxo soprano, l’instrument amb què Gebbia es va fer conèixer, apareix en un dels tretze talls, el número onze. El títol és un neologisme que l’autor explica a la fitxa: del grec «pétra», pedra, i «ichṓr», limfa, per designar l’olor de la pluja sobre la terra seca.
Després d’aquestes dotze miniatures ve «Zazeela», que dura 10:48, gairebé un terç del disc, i que està dedicada a la memòria de Marian Zazeela (1940-2024), artista de la llum i membre del Theatre of Eternal Music amb La Monte Young. És la peça on aquesta música té prou temps per anar on volia anar, i la fitxa la titula «bonus track». Que el tram on el disc respira de debò quedi arxivat com a material addicional és una decisió que el perjudica: qui vulgui sentir què hi ha darrere d’aquestes flautes ha d’anar a buscar el tall número tretze.
Gebbia es va fer conèixer amb el saxo soprano —Palerm, 1961; el Nova York de la no wave des del 1980; en solitari al Total Music Meeting de Berlín el 1990— i la bansuri no li va arribar fins molt més tard, estudiant música índia de gran. Això explica l’enfocament: la toca com algú que no hi ha crescut i que no li demana cap melodia. Dels tretze talls, els títols del tercer i del novè venen de fragments de dos poemes de Paul Celan, i el disc es va gravar el mateix gener del 2026 que va sortir, al seu propi segell.
Valoració: 7.6/10
Text d’Aina Torrents