Redactor : David Sàez
Fotografíes : Oficials de la banda.
El quartet barceloní Saturna fa poc ha publicat “The Reset”. Un nou treball que ha estat una de les novetats més destacades que han passat per les oïdes d’aquesta redacció. Fidels a la seva manera d’entendre la música,s’han superat a nivell qualitatiu en la seva discografia. I a sobre són tan macos Alexandre Sánchez, Rod Tirado, Enric Verdaguer i James Vieco que ens responen a una petita entrevista.
A “The Reset” seguiu amb la mateixa empenta i força que sempre, molt honestos i autèntics, però hem de dir que heu fet un pas endavant al respecte d’anteriors produccions que eren més directes i crues. Aquest salt positiu en la producció es deu a acumulació d’experiència, principalment, o també hi ha altres factors?
És una mica la suma de molts factors. Evidentment, tenim una mica més d’experiència, però també és cert que hem volgut prestar molta més atenció a la preproducció de l’àlbum: treballant molt més minuciosament els temes compositivament, buscant més el so, escollint els temes. També hem buscat deliberadament una producció i un so més modern que en anteriors discs, i això també es nota.
L’ànima de la banda és el hard rock d’arrels dels anys setanta, però sense caure en anacronismes. Definireu la vostra música així per algú que encara no us ha escoltat? Li donaríeu alguna referència musical?
La definició és prou encertada, perquè podries dir que fem hard rock clàssic, però no som uns integristes com algunes bandes actuals del “revival setentero”, que potser fugirien d’incorporar certs arranjaments per evitar sonar massa moderns. Amb aquest esperit pots agafar de referència gairebé qualsevol cosa, des de Free fins a Soundgarden, és a dir, qualsevol banda dels finals dels seixanta fins a l’actualitat.
En tots els àlbums sempre hi ha un tema que, quan es pareix, notes que serà especial. Quin va ser aquest tema?
Ostres, doncs potser crec que dependria de cadascú de nosaltres… A vegades hi ha temes que quan estàs component dones per segur que seran el millor de l’àlbum i un cop enregistrats, potser no queden tan rodons com altres que a priori no prometien tant i acaben guanyant molt més pes perquè has aconseguit trobar un so molt rodó, o una certa interpretació, etc. Potser un amb el que ens posaríem gairebé tots d’acord seria “The never ending star”; un tema molt complet compositivament i bastant ric en arranjaments, que potser s’acosta al rock progressiu del que normalment estem acostumats.
La gènesis de la banda va ser al 2010 i des de llavors esteu picant pedra i fent-vos un nom. “Atlantis” (2019) no va poder ser promocionat com calia degut a la pandèmia de l’any següent. Per això “The Reset” és realment un reset? Per què, es torna a començar però ara amb les oportunitats negades per força major, no?
Doncs esperem que sí. La veritat és que la pandèmia va suposar un dalt avall ja no sols en l’àmbit musical, sinó en la vida en general. Pel camí, a banda de les persones, també s’han perdut moltes coses: bandes, sales, promotores, tècnics…
Esperem que encara quedi un mínim d’infraestructura per poder presentar el disc, però sobretot, gens amb ganes d’escoltar-lo en directe.
I en aquest nou any teniu plans futurs de presentacions en directe?
Sí, la més imminent és a Barcelona a la Sala Wolf el proper 20 de gener amb els companys de Montevista Drive, on presentarem “The Reset” per primera vegada. La setmana següent serà a Madrid, i llavors tenim alguns concerts més per Vitòria, Tenerife, i algunes cosetes més.
Esteu observant que esteu cridant amb el nou àlbum l’atenció més enllà de les vostres fronteres i que podríeu actuar en algun festival internacional?
La veritat és que l’àlbum està obtenint una molt bona acollida a escala internacional i potser sí que farem alguna cosa de cara a aquest estiu, algun festival i una petita gira Europea, però encara està tot per confirmar.
Us voleu diferenciar d’altres bandes d’alguna manera, o això no entra dintre dels vostres plans perquè esteu massa enfeinats fent música?
No és una cosa que ens hàgim plantejat mai, la veritat. El que tenim clar, com hem dit abans, és que intentem no autocensurar-nos a escala creativa, i una prova d’això és la varietat que pots trobar dintre el disc. Potser no agradarà a un fan purista del stoner perquè el que busca són un cert tipus de riffs amb una distorsió determinada o al revés, no agradarà a un fan del rock clàssic perquè hi ha massa distorsió o el que sigui. Nosaltres no ens plantegem això, intentem fer bons temes perquè la gent que escolta música sense prejudicis en gaudeixi. La resta: les etiquetes, els gèneres, les comparacions, ho deixem per als oients i els medis.
Hi ha algun lloc especial o festival on us faria il·lusió oferir un concert?
Doncs hi ha diversos festivals on ens agradaria portar la nostra música: Freak Valley, Roadburn, Azkena Rock, Sonic Blast, Herzberg… i si us encaixa, al Tótum!
La bonica portada de “TheReset” és magnífica i guanya molt en l’edició en vinil. Trobeu que en aquests darrers anys aquest producte està sent més demandat, o no hi ha hagut una diferència important?
Nosaltres sempre intentem cuidar molt la part artística perquè creiem que forma part d’un tot, i la persona que ho compra ho valora molt això. Segurament, “The Reset” no hagués captat tant l’atenció de molta gent si no hagués estat per la magnífica portada de Jondix.
El vinil és com una obra d’art, i el que els compra ho sap. La gran majoria del que venem als concerts són vinils, però ja era així des que vam començar fa uns anys. La gent també compra l’àlbum digital, però el que col·lecciona, li agrada tocar, ensumar, llegir…
La vostra família i amics us va recolzar quan vau decidir ser músics i no dedicar-vos a un passatemps tant enriquidor com la columbofília?
Les nostres famílies i amics crec que han acabat per adonar-se que no seríem les mateixes persones sense la música, que no és un hobby al qual vulguis dedicar temps, sinó una necessitat vital que has de complir. Podríem deixar de fer música si ens veiéssim forçats, però ja no seríem els mateixos i crec que acabaríem suplicant que hi tornéssim! La qüestió sempre acaba sent intentar trobar un equilibri entre la vida familiar i el temps dedicat a la teva passió.
I hi ha algun artista o banda amb qui us agradaria compartir escenari o composar un tema?
Home, doncs n’hi ha unes quantes tant d’aquí com de fora… Potser ara et diria Rival Sons, perquè crec que tenen un directe increïble, o en l’àmbit nacional The Soulbreaker Company, per exemple
Un cop més gràcies per la vostra amabilitat, i esperem que podem coincidir i gaudir del vostre directe.
Gràcies per l’entrevista, i esperem veure’ns en els concerts perquè els àlbums estan molt bé, però això no té sentit si no es viu, i la millor manera de viure la música és en directe.