El polonesos Amarok ens porten el seu cinquè àlbum, elaborat per Kornel Popławski (batería), Marta Wojtas (percussió, violí i veus), Michał Wojtas (guitarres, teclats, baix i veus) i Konrad Zieliński (baix i teclats).
Dintre del rock progressiu ells han escollit l’etiqueta de art-rock. Bàsicament és una variant menys complexa del gènere, però no vol dir que menys interessant, en absolut. Bona mostra és aquest treball que, des de propostes tranquil·les, ofereixen música d’excel·lent qualitat.
Un riff enganxós serveix de suport per una melodia subtil de teclat, exposant el motiu principal. A continuació, un recitatiu amb una variació del ritme inicial permet l’entrada de la melodia, aquest cop interpretada amb acompanyament vocal. Sobre el mateix tema es realitzen més variacions, intercalades amb el recitatiu ja esmentat, fins l’arribada del solo de guitarra. La repetició de la part vocal, acompanyada d’un compte enrere, finalitza aquest tall introductori que han anomenat “Hope Is”.
Sobre un arpegiat de guitarra es desenvolupen les parts vocals de “Stay Human”. L’addició de uns elements percussions i una línia de baix són el preludi de la primera transformació del tema, que no és més que l’execució rítmica de les idees exposades. La segona transformació és un passatge minimalista amb un regust a Pink Floyd, però que al afegir una part electrònica s’acosta a paràmetres més similars a Jean Michel Jarre. La tornada de les veus encamina aquest tall capa la seva conclusió de manera directe i eficient.
Les sonoritats d’una guitarra molt de l’estil de David Gilmour, marcant el començament de “Insomnia”, que és un tall lent i bastant reposat. El tractament rítmic està bastant demodé, sent més digne de treballs de començaments dels anys noranta i això va en detriment de l’energia que podria transmetre el tema. Així que el resultat acaba sent bastant lineal i sense gaire interès durant els seus primers quatre minuts i mig. A partir d’aquest moment la cosa millora gràcies a una bateria tocada amb certa ràbia i unes línies autoritàries de baix i guitarra; malgrat que decideixen finalitzar amb un fragment de veu i piano elèctric, no sigui que ens vinguem a dalt.
I parlant de conceptes extemporanis: “Trail” segueix aquest camí de electrònica vuitantera que li confereix a la composició força homogeneïtat, però també una mica de falta de caràcter. Malgrat això, val a dir que és un tall enganxós i amb unes melodies boniques i molt agradables, convertint-lo en una escolta la mar d’amable i entretinguda. I més interessant és torna amb l’arribada d’uns potents girs de guitarra que ens ofereixen una faceta més potent de la banda, a l’estil d’alguns treballs de Ozric Tentacles.
En canvi, “Welcome” és una composició que presenta una primera part ambiental, però que de seguida adopta un backbeat sobre el que es desenvoluparan les melodies i arranjaments, de bonica factura. El tema passa a prescindir momentàniament dels seus elements més rítmics per oferir un cert aire a mig camí de l’èpica i la compunció. Posteriorment continua la seva marxa cap a un final correcte i adequat.
Un nou inici, bastant nu, se’ns presenta a “Queen”, amb alguns girs de piano oferint algunes sonoritats jazzy, contrastant amb una bateria filtrada i extremadament simple on han optat pel sempre bonic recurs de baixar el bordó a la caixa. La repetició de les idees realitzades per la banda ensemble, són premonitòries de que s’aniran alternant ambdós ambients. El que és més sorprenent és que hagin optat per un solo de violí elèctric que és d’un regust bastant de Jean Luc Ponty.
La introducció de l’instrumental “Perfect Run” és d’un ambient inquietant, però de seguida arriba un ritme bastant viu i alegre que serveix de base pel desenvolupament de passatges electrònics i uns acords de guitarres que podríem trobar a algunes composicions de Frost*. El devenir del tall és el de recórrer a aquests bones idees de forma constant, cosa que l’acaba fent excessivament llarg. Vaja, que acaba havent-hi més pa que formatge; això sí, el pa està acabat de treure del forn.
A modus de balada inicia “Don’t Surrender”, que opta per un ritme una mica entrebancat que no li permet desenvolupar-se com tema lent a l’ús, malgrat que després emprà un patró més habitual en aquest tipus de composicions. El tema intenta allunyar-se dels camins previstos en una composició lenta, però a vegades no cal experimentar i simplement executar de forma més convencional. El tall va tornant-se una mica més cru i el solo ens fa recordar temes bastant floydians que permeten que la durada del tall no resulti excessiva.
I seguint amb aquesta dinàmica de composicions tranquil·les, la parca instrumentació de “Simple Pleasures” acaba resultant potser massa relaxant i, fins a cert punt, monòtona; i clar, acaba sobrant-nos la meitat del tema.
L’elecció de acabar amb una cançó en la llengua materna de la banda podria ser significativa, si no fos que segueix la mateixa línia que la seva predecessora. Així que aquests dos últims talls acaben sent una mica tallada de rotllo, per què esta bé fer coses reposades, però creuar la línia de l’avorriment és fàcil. Per sort, les sonoritats lleugeres del violí acaben donant-li a “Dolina” una mica de personalitat diferenciada, fent reeixida la cloenda.
Com a conclusió, podem dir que és un àlbum de excel·lent qualitat, que no està a l’avantguarda de la producció, ni falta que li fa. I que té bastanta bellesa en els arranjaments que es proposen. Així que, és una bona audició pels dies que necessitem música que no alteri el nostre moment zen.
Redactor : David Sàez