Jazz
LEITER · 16 d’octubre del 2026
«PRISM BREAK» és l’únic tall d’«ECLIPSE» amb bateria i també l’únic que Darius Blair i Niko Huber no firmen sols: el coescriu Noah Fürbringer, el bateria del Moses Yoofee Trio, que és qui l’hi toca. Tota la resta del disc l’aguanten dos instruments, saxo i guitarra, sense cap baix enlloc, amb la percussió de Khadim Seck entrant a «TITAN» i prou. El duet de Frankfurt arriba així al primer disc llarg, després de l’EP «IN A NEW ORDER», del març del 2026 i de posar-se a tocar junts al principi de la pandèmia, quan ja feia més d’una dècada que eren amics.
El segell és LEITER, la casa que Nils Frahm i el seu mànager Felix Grimm van muntar per aplegar-hi la seva feina i que té estudi propi al Funkhaus de Berlín. Allà es va gravar una part del disc, a la Saal 3, amb Antonio Pulli; l’altra, al Soultize Studio d’Offenbach, amb Nicolas Butka, que a més hi firma la coproducció. La bateria la va registrar Felix Burtscher, el màster és de Zino Mikorey i el tall de vinil, d’Andreas Kauffelt. A la fitxa no hi consta cap teclat ni cap sintetitzador, i Huber, que és fill d’un constructor de guitarres i va començar tocant la bateria als tres anys, diu sense embuts que els pedals d’efectes no li fan gaire el pes.
El que busquen ho explica Blair: «un llenguatge comú entre el hip-hop i el jazz, alguna cosa moderna i punta de llança que toqui també el mateix lloc espiritual que els mestres dels seixanta». Les referències que donen són d’ara mateix, Immanuel Wilkins, Julian Lage i Venna, i els títols van tots en majúscula com en una caràtula de dotze polzades. «CHASING DOWN LESSING STREET», que ocupa el segon lloc, ve d’un accident de cotxe que Blair va tenir en sortir de l’estudi, segons explica Neil Duggan a All About Jazz; «GAMBLIN’» és la peça que estira més cap a la fusió, i «INTERLUDE», al mig de la seqüència, fa de frontissa entre les dues meitats del disc. I Blair hi posa la mesura de l’ambició: «Quan aconsegueixes aquella atmosfera en què se sentiria caure una agulla, ja no hi ha res més gratificant».
«01/01/25» acaba el disc amb unes intervencions vocals que hi sobren, i els crèdits del disc no acrediten cap veu a ningú. Aquella fitxa reparteix amb precisió notarial tot el que no és saxo ni guitarra: qui toca la bateria i a quin tall, qui hi posa la percussió, qui ha enregistrat què i en quina sala, qui ha tallat el vinil. L’únic moment en què el duet deixa d’anar sol es queda sense nom, i en un disc que es presenta i es defensa per l’austeritat del muntatge això no és una qüestió de lletra petita. A la fitxa no hi consta cap teclat, cap sintetitzador i cap baix: nou peces aguantades per un saxo i una guitarra, i prou.
Valoració: 7.5/10
Text d’Aina Torrents