Cassandra Wilson va morir el 2 de setembre a casa seva, a Jackson (Mississipí), als 70 anys. No se n’ha fet pública la causa. Amb ella desapareix una de les cantants més personals del jazz de les últimes quatre dècades, capaç de convertir el contralt greu i pastós de la seva veu en un instrument tan reconeixible com el d’un saxofonista.
Va començar als anys vuitanta dins el col·lectiu M-Base, cantant amb Steve Coleman en una època de funk i jazz lliure gairebé experimental. Però va ser «Blue Light ’til Dawn» (1993) el disc que la va definir de debò: un jazz-blues lent i carnal on Robert Johnson, Joni Mitchell i Ann Peebles sonaven com si els hagués escrit ella mateixa. Discos posteriors com «New Moon Daughter» (guardonat amb un Grammy) o el seu últim treball, «Coming Forth by Day» (2015), dedicat a Billie Holiday, van confirmar que Wilson no interpretava cançons: se les apropiava.
La seva importància va molt més enllà de la seva pròpia discografia. Wilson va ser de les primeres veus del jazz a tractar el country, el folk i el blues rural com a material tan legítim per a la improvisació com els estàndards del Great American Songbook, i aquesta obertura de repertori ha marcat tota una generació de cantants posteriors que ja no es pregunten si un tema de Neil Young o dels Monkees «és jazz» abans d’atrevir-se a versionar-lo. Blue Note, el segell on va gravar bona part de la seva obra central, la va tenir sempre com un dels seus noms de referència dels anys noranta i dos mil ençà.