Rock Progressiu & Metal
The Samurai Of Prog – The 7 Voyages of Sinbad (Juny 2026)
El col·lectiu multinacional The Samurai Of Prog, orquestrat originalment per Marco Bernard i Kimmo Pörsti juntament amb Steve Unruh, s’ha guanyat un estatus de culte insubstituïble dins del rock progressiu simfònic contemporani. Des dels seus inicis com a banda tribut, han evolucionat fins a convertir-se en un autèntic sindicat de virtuosos que preserven i revitalitzen l’essència dels anys daurats del gènere. En aquesta nova i colossal obra conceptual basada en els viatges de Simbad, la banda no només ret homenatge a les arrels de Genesis, Yes o ELP, sinó que construeix un imaginari propi d’una riquesa harmònica i instrumental absolutament desbordant.
El disc està estructurat en suites de llarga durada on destaquen els arranjaments simfònics majestuosos, una secció de corda omnipresent que aporta profunditat dramàtica, i l’ús extensiu de teclats vintage (Mellotron, Moog i orgues Hammond) que faran les delícies dels més puristes. Cada “viatge” és una odissea sonora independent que, sumada al talent de nombrosos músics convidats de primer nivell de l’escena internacional, fa d’aquest àlbum un dels treballs més ambiciosos, complets i imprescindibles de l’any. Un veritable festí per a l’intel·lecte i els sentits.
Més enllà de la destresa instrumental, cal subratllar la fantàstica tasca de producció, que aconsegueix equilibrar la densitat d’idees sense que el disc sembli atapeït. La col·laboració de lletristes habituals i veus teatrals dota cada episodi d’una narrativa gairebé visual. L’edició física, com és costum en The Samurai Of Prog, inclou un llibret d’il·lustracions exclusiu d’Ed Unitsky que complementa la música de manera magistral. Sense cap mena de dubte, estem davant del que podria ser el seu àlbum definitiu, una fita que serà recordada durant anys pels devots del gènere simfònic.
Valoració: 8.5/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de The Samurai Of Prog
Evergrey – Architects of a New Weave (Juny 2026)
Des de la seva formació a finals dels anys noranta a Göteborg (Suècia), Evergrey ha estat una de les bandes més singulars del panorama europeu, construint el seu llegat sobre la base d’un metal progressiu summament malenconiós, fosc i emocional. Liderats de forma incombustible per la carismàtica veu trencada i l’ànima compositiva de Tom S. Englund, el grup sempre ha defugit la masturbació tècnica en favor del “feeling” i de la introspecció lírica, explorant la paranoia, l’angoixa i la solitud de l’ésser humà.
‘Architects of a New Weave’ arriba com una declaració d’intencions madura, consolidant el so poderós i atmosfèric que van perfeccionar en els seus últims llançaments. Aquí trobem la clàssica muralla de guitarres afinades a la baixa i seccions rítmiques opressives, equilibrades per cortines de teclats quasi cinematogràfics que aporten una grandiositat èpica. Aquest contrast constant entre la fragilitat melòdica de la veu i el “riffing” tancat demostra que, tot i els anys de carrera, Evergrey continua tenint idees fresques per emocionar i triturar colls a parts iguals.
Valoració: 8.2/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de Evergrey
Ayreon – 30th Anniversary: An Amazing Flight Through Time (Juny 2026)
És impossible entendre el fenomen del metal i el rock progressiu modern sense la figura del geni holandès Arjen Anthony Lucassen. L’univers que va començar a crear l’any 1995 amb ‘The Final Experiment’ va ser el tret de sortida d’un macro-projecte que definiria les regles de l’òpera rock espacial, ajuntant desenes de cantants i instrumentistes en trames de ciència-ficció èpiques que connecten segles, planetes i civilitzacions perdudes. Amb aquest llançament commemoratiu, Lucassen celebra la resiliència del seu projecte i la fidelitat de la seva immensa base de fans (“Ayreonauts”).
Com era d’esperar, no ens trobem davant d’un simple recopilatori comercial. ‘An Amazing Flight Through Time’ reinterpreta alguns dels fragments més gloriosos del seu catàleg històric (amb referències directes a obres cabdals com ‘Into the Electric Castle’ o ‘The Human Equation’) afegint arranjaments orquestrals massius, solos reimaginats i duets inèdits entre vocalistes clàssics del projecte. Una classe magistral de producció i arranjament on els sintetitzadors extraterrestres xoquen contra les guitarres pesants, deixant clar per què Ayreon continua sent el rei indiscutible de l’òpera progressiva.
Valoració: 9.0/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de Ayreon
Marco Ragni feat. Bjørn Riis – The Radical Act (Juny 2026)
El compositor i multiinstrumentista italià Marco Ragni s’ha forjat una gran reputació en l’àmbit més atmosfèric, oníric i psicodèlic del rock progressiu. De naturalesa inquieta i extremadament prolífica, Ragni ha trobat en la lentitud expansiva i la creació de textures la seva marca d’identitat. Per al seu nou treball, convida Bjørn Riis (guitarrista, vocalista i cervell de la reverenciada banda noruega Airbag), aconseguint una sinergia artística que transcendeix les expectatives.
La combinació de l’univers espacial i els sintetitzadors envolupants de l’italià casen de manera sorprenent amb l’emotivitat mil·limètrica de la guitarra de Riis. Junts ens regalen ‘The Radical Act’, un viatge reposat i nostàlgic farcit de desenvolupaments instrumentals extensos, on el to de guitarra sostingut i melancòlic —amb aquella innegable influència del David Gilmour més inspirat— neda lliurement sobre tapissos de teclats i percussions hipnòtiques. Una obra per abaixar la llum, tancar els ulls i deixar-se portar lluny del soroll diari.
Valoració: 8.0/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de Marco Ragni
Deep Purple – Splat! (Juliol 2026)
Quan una banda assoleix el nivell de mite viu com és el cas de Deep Purple, cada nou llançament es pot interpretar com una celebració, un miracle de longevitat. Pioners absoluts del hard rock i pares de tot el que posteriorment entendríem per heavy metal juntament amb Sabbath i Zeppelin, la història de la “Mark II” en endavant és història viva de la música contemporània. En ple 2026, llançar un àlbum d’estudi amb material original és un exercici d’orgull, demostrant que la flama del rock més pur segueix bategant fort.
‘Splat!’ reflecteix justament això: una banda desacomplexada, sense absolutament res a demostrar al món de la indústria. El disc despulla els artificis moderns per oferir una producció molt càlida i en directe, on destaquen espectacularment els impressionants duels entre l’orgue Hammond cruixent de Don Airey i els afilats solos de guitarra. Encara que l’espectre vocal d’Ian Gillan hagi trobat de forma natural nous registres més sobris amb el pas dels anys, la base rítmica propulsada per Ian Paice manté aquell swing i el nervi indomable que els converteix en insubstituïbles. Pur vici rock and roll.
Valoració: 7.5/10
DevilDriver – Strike and Kill (Juliol 2026)
Parlar de DevilDriver és parlar d’una de les maquinàries de groove metal més engrassades i letals surgides a principis de la dècada dels 2000 als Estats Units. Fundada i governada pel carismàtic Dez Fafara (ex-Coal Chamber), la formació s’ha mantingut fidel durant dues dècades al seu so de marca: bateries supersòniques amb un doble bombo demolidor, estructures asfixiants, afinitat per un death metal extremadament rítmic i unes veus esquinçades i iracundes que no fan presoners en cap tema.
Amb ‘Strike and Kill’, la fórmula lluny d’esgotar-se es condensa en píndoles de violència sònica summament efectives. Sota una mescla cristal·lina però amb molt de cos, els breaks i els esclats de ritme (‘breakdowns’) estan dissenyats específicament per destrossar els festivals de mig món. Si bé la banda no reinventa la roda, el virtuosisme tècnic en la secció de guitarres és absolutament digne d’elogi, alternant solos vertiginosos amb riffs trencan colls pensats per als ‘mosh pits’ més massius. Directe a la jugular.
Valoració: 7.8/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de DevilDriver
Jazz, Jazz Fusió & Groove
Matt Berry – Everything’s Peachy (Juny 2026)
Concedir-li el títol exclusiu de “còmic” a Matt Berry seria un error gravíssim i una ofensa a la seva innegable capacitat compositiva. Conegut mundialment pel seu sarcasme en sèries com ‘What We Do in the Shadows’ o ‘The IT Crowd’, Berry fa molts anys que firma uns àlbums discogràfics esplèndids sota el paraigua del segell Acid Jazz. La seva autèntica debilitat és l’amor profund per l’estètica sonora anglesa dels anys seixanta i setanta, passant del folk pop excèntric fins arribar al jazz funk, sempre tocant i produint ell mateix gran part dels instruments de forma autogestionada.
‘Everything’s Peachy’ es destapa com una autèntica celebració de la “Library Music” (música de llibreria) britànica i l’acid jazz més instrumental i fumatori. La profusió de sintetitzadors analògics Moog i Mellotron, passats per filtres phaser orgànics i una secció rítmica summament crua, converteixen aquestes cançons en temes hipnòtics que destil·len ‘coolness’. Tota una classe magistral de com replicar un “groove” retro d’època sense caure en la simple paròdia, sent una obra deliciosa que agradarà a curiosos del jazz funk modern i als amants de les bandes sonores “vintage”.
Valoració: 8.3/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de Matt Berry
Ibrahim Maalouf – Trumpets of Michel-Ange (Vol. 2) (Juliol 2026)
Ibrahim Maalouf és un artista absolutament clau per entendre el futur i la globalització de la música improvisada. De família prodigiosa del Líban, Maalouf ha fet cèlebre el seu ús particular i únic de la trompeta de quatre pistons (creada pel seu pare), eina que li permet interpretar els quarts de to típics de la música àrab, obrint les portes a fusions impensables abans de la seva irrupció a l’escena. En ell convergeixen el virtuosisme jazzístic francès, el hip hop urbà, l’afrobeat i els sons d’orient mitjà amb una puresa tècnica envejable.
En aquesta segona entrega del seu ja aclamat projecte ‘Trumpets of Michel-Ange’, l’energia s’enfila dràsticament cap a estructures més orientades al ‘world beat’. La microtonalitat de la trompeta condueix improvisacions llarguíssimes de caràcter eufòric sobre un coixí brutal de percussions polirítmiques. Hi ha un contrast marcat i bellíssim entre les peces de reflexió atmosfèrica i els esclats dinàmics que conviden a l’èxtasi del directe. Un treball cosmopolita de primer nivell, madur, ric en textures i completament revolucionari en la manera d’entendre la secció de vents.
Valoració: 8.6/10
The Tomeka Reid Quartet – Dance! Skip! Hop! (Maig/Juny 2026)
Tomeka Reid, originària de l’ebullicent escenari creatiu de Chicago, porta anys desmuntant els cànons i reubicant el violoncel dins l’estructura rígida del jazz contemporani i l’avantguarda (‘avant-garde’). Lluny de ser un element merament orquestral o de fons, Reid atorga al violoncel una veu principal solista, percussiva i harmònicament arriscada, sovint interpretada en pizzicato, equiparant el seu impacte al d’un contrabaix distorsionat o una segona guitarra rítmica.
En aquest sublim ‘Dance! Skip! Hop!’, lidera un quartet completament estel·lar que compta amb l’aportació invaluable de Mary Halvorson, possiblement una de les guitarristes més originals i trencadores de la nostra era. L’àlbum abraça la dissonància intel·lectual i el free-jazz amb una naturalitat impressionant, elaborant patrons complexos que eviten el caire tradicional del gènere i exigeixen la participació activa del qui escolta. Malgrat l’evident desconstrucció sonora i els canvis de mètrica sorprenents, el grup mai perd del tot un fil subtil de “groove” esquerp que acaba fascinant i arrossegant a l’oient. Una autèntica obra cabdal del jazz inconformista del 2026.
Valoració: 8.8/10
Bandcamp Oficial: Escolta l’àlbum de The Tomeka Reid Quartet
Deirdre Cartwright – Organik (Juliol 2026)
La icònica guitarrista anglesa Deirdre Cartwright es va fer un forat a la televisió i a la memòria col·lectiva dels músics britànics dels vuitanta gràcies al cèlebre programa “Rockschool” de la BBC i com a membre del grup Tour De Force. Al llarg de la seva història, ha estat un referent constant per les seves sòlides línies de jazz, la seva formació bop i la seva permeabilitat cap a la cultura del jazz-rock i de fusió europea d’aquella època, mostrant un respecte reverencial pels grans de les sis cordes però imprimint una elegància inconfusible als seus solos.
Amb ‘Organik’, ens ofereix un retorn en format de “Trio d’Orgue” a la més estricta vella escola, fusionant la sofisticació acadèmica del jazz instrumental amb un funk llatí i una pulsió “groovera” contagiosa. El so gruixut i saturat dels orgues dona un recolzament magistral a l’hora d’emfatitzar el ritme, creant un escenari càlid sobre el qual Cartwright dibuixa melodies aparentment senzilles però de complexa execució jazzística. Lluny de buscar grans artificis tècnics, el disc irradia maduresa, gaudi col·lectiu i un so prístí que esdevé una oda sincera i relaxada a les bones èpoques de la fusió instrumental de finals del segle XX.
Valoració: 8.0/10