Entrades exhaurides, una sala plena i centenars de persones cantant les cançons. Des de fora, sembla que aquella banda ha tingut una gran nit. Potser sí. El que ja no és tan segur és que hagi guanyat diners. Benvinguts a l’economia real de sortir de gira el 2026.
Hi ha una escena que es repeteix gairebé cada nit en qualsevol sala de concerts. S’apaguen els llums, acaba l’últim bis i els músics desapareixen entre aplaudiments. Al cap d’una estona, una part del públic passa per la taula de marxandatge, compra una samarreta, un vinil o un pòster, comenta el concert i torna cap a casa.
Sala plena. Públic content. Concert acabat.
La sensació és inequívoca: aquesta nit ha anat bé.
Però és possible que, mentre el públic abandona la sala, algú estigui fent números en un camerino i el resultat sigui molt menys espectacular.
Tocar davant de mil persones no significa haver venut mil entrades a benefici de la banda. El preu que apareix imprès al tiquet explica molt poc sobre els diners que finalment arriben als músics. Abans hi han passat el promotor, la sala, la producció, els impostos, les comissions, el personal, el transport i una llarga relació de despeses que rarament apareixen quan parlem de música.
Durant dècades vam repetir que, si els discos deixaven de donar diners, els músics sempre podrien viure dels concerts.
La frase ha envellit malament.
Una gira amb gairebé tot venut… que perd diners
Els gal·lesos Los Campesinos! van fer una cosa poc habitual en un negoci on gairebé ningú ensenya els comptes: van publicar amb detall els números d’una gira.
No una simulació. Els números reals.
Onze concerts a Amèrica del Nord durant la gira de 2024. Deu van exhaurir les entrades i l’altre, a Boston, va quedar molt a prop: 853 entrades venudes en una sala de 933 persones.
Difícilment es podria considerar un fracàs.
Els cachés bruts dels onze concerts van sumar 149.037,74 dòlars. Després de la comissió de l’agent, les retencions fiscals i alguns costos addicionals de producció, van quedar 127.729,53 dòlars, que la banda comptabilitzava aproximadament com 99.738 lliures.
Aleshores van arribar les factures.
Visats, personal de gira, transport, conductor, allotjaments, dietes, desplaçaments, material, producció, comptabilitat…
Cost total: 101.827,95 lliures.
Resultat dels concerts: 2.089,90 lliures de pèrdues.
Sí: una gira amb pràcticament totes les entrades exhaurides havia perdut diners abans de comptar el marxandatge.
Això no significa que totes les bandes perdin diners quan surten de gira. El mateix grup deixa clar que els seus números no poden extrapolar-se a tota la indústria. Cada artista, cada país, cada sala i cada contracte són diferents.
Però el cas és extraordinàriament útil perquè desmunta una associació que fem gairebé automàticament:
sold out = negoci rodó.
No necessàriament.
On desapareixen els diners?
Imaginem una sala amb mil persones i una entrada de 30 euros. La multiplicació és tan senzilla que resulta irresistible.
Mil per trenta.
30.000 euros.
“Déu n’hi do el que han guanyat aquesta nit.”
Però aquesta no és la caixa de la banda.
Una gira necessita moure persones. I instruments. I material.
Algú ha de conduir. Algú ha de muntar. Algú ha de fer sonar el concert. En determinades produccions hi haurà tècnics de llums, personal de backline, tour manager, responsable de marxandatge, fotògraf o creador de contingut.
Hi haurà hotels.
Combustible.
Autopistes.
Aparcaments.
Dietes.
Lloguers.
Assegurances.
Comissions.
I hi ha un detall important que l’espectador no veu: molts d’aquests costos existeixen també els dies en què no hi ha concert.
Una banda que toca dimarts a Barcelona i dijous a París continua pagant el dimecres.
El vehicle continua llogat. El tècnic continua treballant. Els músics han de dormir i menjar. L’equip s’ha de transportar. Potser cal travessar mil quilòmetres perquè l’endemà, a les cinc de la tarda, tot torni a estar muntat.
La Musicians’ Union britànica, quan estableix les seves tarifes mínimes recomanades per a músics professionals, no parla únicament del temps que dura l’actuació. Inclou també temps de muntatge, desplaçaments, quilometratge, combustible, peatges, aparcament i transport d’instruments. És una bona manera d’entendre una cosa que sovint oblidem: el músic no comença a treballar quan toca la primera nota.
I en el rock progressiu encara ho compliquem una mica més
Els lectors de Tótum ho saben perfectament.
No totes les bandes poden arribar a una sala amb dues guitarres, un baix i quatre plats.
Pensem en moltes de les formacions que habitualment ocupen aquestes pàgines. Teclats. Diverses guitarres. Pedaleres. Instruments acústics. Percussió. Ordinadors. Sistemes de sincronització. Visuals. Canvis constants d’instrument. En alguns casos, vents, cordes o músics addicionals.
Produccions pensades per reproduir en directe discos amb trenta, quaranta o cinquanta pistes.
Tot això viatja.
I tot això costa diners.
El rock progressiu té, a més, una paradoxa particular. Pot generar una fidelitat extraordinària entre el seu públic, però moltes bandes treballen en un circuit de sales mitjanes. No estem parlant d’estadis de 20.000 persones que permeten diluir una producció costosa entre milers d’entrades.
Quan sis o set músics posen una producció ambiciosa davant de 500 persones, la relació entre cost i espectador pot ser considerable.
És una de les raons per les quals veure una bona banda de prog en una sala mitjana continua sent una experiència extraordinària. També explica per què portar aquella mateixa banda fins a la nostra ciutat no sempre és tan senzill com pensem.
La samarreta que salva la gira
Tornem als Los Campesinos!.
Havíem deixat la seva gira amb 2.089,90 lliures de pèrdues.
Però faltava obrir una altra caixa.
La del merch.
Durant aquells onze concerts van facturar aproximadament 88.600 lliures en marxandatge. Només en samarretes en van vendre 2.266.
Després de restar-ne la fabricació, la compra de discos, les comissions de targetes, els sistemes de pagament i el transport del material, el benefici del marxandatge va ser de 40.336,54 lliures.
De sobte, una gira que perdia 2.089,90 lliures passava a deixar un resultat positiu de 38.246,64.
No ho havia aconseguit la taquilla.
Ho havia aconseguit, essencialment, la taula que hi havia al fons de la sala.
I aquí hi ha una de les grans transformacions del negoci musical contemporani.
La samarreta ja no és simplement un record del concert.
Pot formar part de l’estructura econòmica que permet que el concert existeixi.
Per què una samarreta val 35 euros?
També és habitual sentir-ho.
“Trenta-cinc euros per una samarreta?”
És comprensible. Sobretot quan qui està davant del taulell desconeix què hi ha darrere del preu.
Los Campesinos! van vendre les seves samarretes de gira a 35 dòlars. La més popular, impresa per davant i per darrere a tres tintes, tenia un cost de producció de 15,99 dòlars per unitat.
Dels 35 dòlars inicials ja en quedaven aproximadament 19 abans de qualsevol altra despesa.
Després calia pagar les comissions de les targetes, un 7% al sistema utilitzat per gestionar els pagaments i el transport del marxandatge fins als concerts.
En aquella gira van tenir una sort important: les sales on actuaven no cobraven percentatge sobre les vendes de merch.
No passa sempre.
La qüestió ha provocat prou conflicte perquè la Featured Artists Coalition britànica impulsés la campanya 100% Venues, reclamant sales que no cobrin comissions sobre el marxandatge dels artistes. L’organització ha denunciat casos de comissions que podien arribar al 25% de la facturació bruta més IVA.
Pensem què significa això.
No el 25% del benefici.
El 25% del que paga el comprador.
La FAC sosté que, per a molts artistes, el marxandatge s’ha convertit en una font d’ingressos fonamental i que carregar-hi aquestes comissions posa encara més pressió sobre unes gires que ja treballen amb marges molt ajustats.
Per això, quan comprem una samarreta després d’un concert, potser no estem simplement comprant una samarreta.
Estem votant, amb la cartera, perquè aquella banda pugui continuar fent quilòmetres.
El vinil tampoc havia mort
Fa quinze anys gairebé havíem enterrat el suport físic.
Avui tornem a trobar vinils a gairebé totes les taules de merch. Edicions de colors, dobles LP, tiratges especials, discos signats, CD, cassets fins i tot.
No és només nostàlgia.
És economia.
Bandcamp explica que, de mitjana, aproximadament el 82% del que paga un comprador a través de la plataforma arriba a l’artista o al segell, una vegada considerada la participació de Bandcamp i els costos de processament. La seva comissió declarada és del 15% sobre música digital i del 10% sobre marxandatge, abans de les tarifes del processador de pagament.
És un model radicalment diferent del de l’streaming.
I no perquè Spotify pagui una determinada quantitat fixa per reproducció. De fet, Spotify insisteix que aquesta famosa “tarifa per stream” no existeix com a tal. Els diners procedents de subscripcions i publicitat entren en una bossa de royalties i es distribueixen segons la quota d’escoltes de cada titular de drets. Després són els segells, distribuïdors, editors o altres titulars qui paguen l’artista segons els contractes corresponents.
Aquesta diferència és important.
Quan compres directament un disc a una banda, la relació econòmica entre tu i l’artista és relativament visible.
Quan escoltes una cançó en streaming, aquesta relació passa per una cadena molt més complexa.
No cal demonitzar l’streaming. Ha permès que un grup de Suècia, Polònia o Catalunya pugui ser descobert aquella mateixa tarda per algú de Buenos Aires o Tòquio. Per a moltes bandes és una eina extraordinària de difusió.
El problema apareix quan confonem audiència amb sostenibilitat.
Tenir oients no significa necessàriament poder pagar una gira.
També les sales fan números
Seria fàcil convertir aquesta història en un relat de músics contra sales.
Seria també bastant injust.
Les sales petites i mitjanes pateixen exactament moltes de les mateixes tensions: energia, lloguers, personal, assegurances, impostos, equips, manteniment i una reducció del marge operatiu.
Les dades del Music Venue Trust britànic són especialment reveladores. El seu informe de 2025 situa el marge mitjà de benefici de les sales de base del Regne Unit en només un 2,5%. Més de la meitat, un 53%, no van obtenir cap benefici aquell any i trenta sales van tancar definitivament.
Aquí comença a aparèixer el problema de veritat.
La banda necessita cobrar més.
El tècnic necessita cobrar.
La sala necessita sobreviure.
El promotor necessita cobrir el risc.
I el públic també té un límit.
No podem posar una entrada a qualsevol preu.
Aquesta és l’equació que bona part de la música en directe intenta resoldre cada nit.
El preu de voler mantenir les entrades assequibles
En el cas de Los Campesinos! hi havia encara una decisió interessant. Les entrades estàndard de la seva gira nord-americana costaven 27,50 dòlars i la banda reservava una petita part d’entrades a 10 dòlars per a persones amb ingressos baixos.
És fàcil imaginar la solució empresarial.
Apuja les entrades.
Però fins on?
Quan una banda passa de 25 a 35 euros i després a 45, el problema econòmic simplement es trasllada al públic.
I quan anar a dos concerts al mes, sopar alguna cosa, desplaçar-se i comprar una samarreta es converteix en una despesa de 150 o 200 euros, arriba un moment en què l’aficionat també ha de triar.
Potser no veurà quatre bandes.
En veurà dues.
I aquesta decisió torna a repercutir en les bandes, en les sales i en els promotors.
És un cercle bastant menys romàntic del que suggereixen les fotografies del concert.
El “sold out” més pobre de la història
Les xarxes socials han convertit el cartell de SOLD OUT en una medalla.
I ho és.
Omplir una sala significa que hi ha persones disposades a sortir de casa, pagar una entrada i dedicar dues hores de la seva vida a escoltar la teva música. En una època de consum immediat i oferta infinita, no és poca cosa.
Però potser ha arribat el moment de deixar d’utilitzar el “sold out” com a sinònim de riquesa.
Una banda pot omplir i perdre diners.
Una sala pot estar plena i acabar l’any amb un marge miserable.
Un músic pot actuar davant de mil persones dissabte i dilluns tornar a una altra feina.
De fet, el primer cens de músics elaborat al Regne Unit ja mostrava fins a quin punt la professió depèn de combinar activitats: un músic professional desenvolupava de mitjana tres o quatre funcions diferents dins del sector, mentre que gairebé la meitat assenyalava barreres econòmiques que limitaven la seva carrera.
Potser aquesta sigui una de les imatges menys visibles de la música actual.
El músic que admirem damunt de l’escenari pot ser, alhora, professor, productor, tècnic, compositor per encàrrec o treballar en qualsevol altra activitat per poder continuar sent músic.
No és falta d’èxit.
És, moltes vegades, la manera de fer-lo possible.
La propera vegada que arribis a la taula de merch
Potser després del pròxim concert tornarem a trobar aquella taula.
Una samarreta.
Un vinil.
Un pòster.
Potser mirarem el preu i pensarem que ja comprarem alguna cosa una altra vegada.
No passa res. Ningú té l’obligació de sostenir econòmicament totes les bandes que escolta.
Però convé saber què representa aquella taula.
Durant anys ens van explicar que comprar un disc era donar suport a un artista. Després ens van dir que el futur era anar als concerts.
Ara descobrim que fins i tot el concert pot necessitar una tercera pota.
El disc.
L’entrada.
La samarreta.
No perquè els músics hagin descobert una fórmula brillant per vendre’ns més coses, sinó perquè el model econòmic de la música s’ha anat fragmentant fins al punt que una sola font d’ingressos difícilment ho sosté tot.
I això és especialment important en els estils que estimem a Tótum Revolútum.
Rock progressiu, jazz, post-rock, metal, fusió, música instrumental. Gèneres amb públics extraordinaris, fidels i curiosos, però que en molts casos existeixen fora dels grans circuits comercials.
Si volem discos ambiciosos, bandes de set músics, concerts amb una producció cuidada i artistes disposats a travessar Europa per tocar davant de quatre-centes persones, alguna cosa haurà de fer quadrar els números.
A vegades serà una entrada.
A vegades serà un vinil.
I, sorprenentment, alguna nit serà aquella samarreta negra que ens emportarem posada cap a casa.
La música sempre ha tingut una part de negoci. El problema arriba quan el negoci deixa de permetre fer música.
Potser aquesta és la pregunta que hauríem de començar a fer-nos.
No quant guanya una banda quan omple una sala.
Sinó quant costa aconseguir que aquella banda sigui allà, davant nostre, tocant.
Text de Guillem Cardós