Barclay James Harvest
Barclay James Harvest, un dels grups clàssics del rock progressiu simfònic britànic dels setanta.
Rock Progressiu
Les novetats, cròniques, entrevistes i concerts de rock progressiu —rock progresivo, en castellà—, en català: des dels grans clàssics fins a les bandes que avui construeixen obres extenses i ambicioses, amb capes de so i estructures que trenquen el format cancó. Tótum Revolútum Press hi dedica seguiment i cobertura des del 2015.
Curved Air
Curved Air, el grup britànic que va combinar rock progressiu i violí elèctric, amb Stewart Copeland (The Police) com a exbateria.
Soft Machine
Soft Machine, el grup fundador de l’escena de Canterbury i pioner de la fusió entre rock i jazz al Regne Unit.
Caravan
Caravan, un dels grups fundadors de l’escena de Canterbury.
Renaissance
Renaissance, el grup britànic que va fusionar el rock progressiu amb arranjaments clàssics i la veu d’Annie Haslam.
Haken
Haken, un dels grups de referència del metal progressiu britànic més recent.
Ayreon
Ayreon, el projecte de rock progressiu conceptual d’Arjen Anthony Lucassen, amb desenes de cantants convidats a cada disc.
Meshuggah
Meshuggah, els creadors del djent: polirritmes extrems i guitarres de vuit cordes des de Suècia.
Mastodon
Mastodon, el grup d’Atlanta que va portar el metal progressiu conceptual a «Crack the Skye» i «Leviathan».
Queensrÿche
Queensrÿche, els autors d'»Operation: Mindcrime», un dels discos conceptuals de referència del metal progressiu.
Symphony X
Symphony X, un dels grups de referència del metal progressiu nord-americà des dels noranta.
The Mars Volta
The Mars Volta, el grup de Cedric Bixler-Zavala i Omar Rodríguez-López, sortit de la dissolució d’At the Drive-In.
Pineapple Thief
The Pineapple Thief, el projecte de Bruce Soord, amb Gavin Harrison (Porcupine Tree) a la bateria des del 2016.
Riverside
Riverside, el grup polonès de Mariusz Duda, que va continuar després de la mort del guitarrista fundador.
Änglagård
Änglagård, el grup suec que va reviure el prog simfònic dels setanta a principis dels noranta.
Ange
Ange, un dels grups de referència del rock progressiu francès, liderat per Christian Décamps.
Gong
Gong, el grup de Daevid Allen i la seva mitologia pròpia del «Planeta Gong», entre el Canterbury i el krautrock.
Amon Düül II
Amon Düül II, un dels grups de referència del krautrock, sortit d’un col·lectiu artístic de Munic.
Tangerine Dream
Tangerine Dream, pioners de la música electrònica i el krautrock des de Berlín.
Triana
Triana, el grup fundador del «rock andalús», que fusiona flamenc i rock progressiu.
The Flower Kings
The Flower Kings, el grup suec de Roine Stolt, un dels més prolífics del neoprog dels noranta ençà.
Spock’s Beard
Spock’s Beard, banda de Los Angeles fundada el 1992 pels germans Neal i Alan Morse, va liderar el revifament del rock simfònic nord-americà durant els anys noranta.
Pendragon
Pendragon, un dels grups clau del neoprog britànic, liderat des del principi per Nick Barrett.
IQ
IQ, un dels grups fundadors del neoprog britànic dels vuitanta.
Focus
Focus, el grup neerlandès que va convertir un tema instrumental amb iodles, «Hocus Pocus», en un èxit internacional, i el guitarrista, Jan Akkerman, votat millor del món per davant de Clapton i Hendrix.
Van der Graaf Generator
Van der Graaf Generator, el grup de Peter Hammill: sense baixista fix, amb dos saxòfons sonant alhora, i més populars a Itàlia que al seu propi país durant anys.
PFM
PFM (Premiata Forneria Marconi), el grup de rock progressiu italià més important i el primer a trencar fora d’Itàlia: fitxats pel segell del mateix Emerson, Lake & Palmer per intentar-ho en anglès.
Faust
Faust, potser el grup més experimental del krautrock: una masia convertida en estudi, tècniques de cinta pròpies de la música concreta i un disc que Virgin va vendre al preu d’un senzill per fer-los coneguts.
Can
Can, un dels grups que va definir el krautrock: dos alumnes de Stockhausen, un bateria d’una precisió gairebé mecànica i un cantant japonès reclutat cantant al carrer a Munic el mateix dia que va debutar.
Magma
Magma, el grup que Christian Vander va crear al voltant d’un idioma inventat i una mitologia de ciència-ficció pròpia, i que va acabar donant nom a tot un gènere: el zeuhl.
Tool
Tool, el grup més hermètic del metal progressiu: tretze anys entre discos, estructures inspirades en la successió de Fibonacci i una imatge pública que evita gairebé qualsevol exposició.
Opeth
Opeth, del death metal amb passatges acústics de «Blackwater Park» al gir total cap al rock progressiu dels setanta a partir de «Heritage»: Mikael Åkerfeldt no ha deixat mai de canviar el so del grup.
Dream Theater
Dream Theater, el grup que va portar la tècnica del metal progressiu a l’extrem al Berklee College of Music, amb un hit de ràdio inesperat, «Pull Me Under», i una sortida i tornada de bateria que va marcar dues dècades del grup.
Marillion
Marillion, el grup que va reviure el rock progressiu britànic amb Fish als vuitanta i que, amb Steve Hogarth, va acabar inventant el finançament directe per fans que després va popularitzar Kickstarter.
Gentle Giant
Gentle Giant, potser el grup més exigent musicalment de tot el rock progressiu dels setanta: polirritmes, influències medievals i uns músics que canviaven d’instrument en directe, no només a l’estudi.
Porcupine Tree
Porcupine Tree, el projecte fictici de Steven Wilson que es va acabar convertint en un grup de veritat: del rock psicodèlic casolà dels noranta al metal progressiu de «Fear of a Blank Planet».
Camel
Camel, el prog més melòdic i menys carregat de lletra dels setanta: el disc instrumental «The Snow Goose» els va portar fins i tot als tribunals per l’autor de la novel·la que l’havia inspirat.
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer, el supergrup que va portar la música clàssica adaptada i l’espectacle d’estadi al límit del rock progressiu, fins que el seu propi muntatge escènic els va acabar arruïnant.
Jethro Tull
Jethro Tull, el grup d’Ian Anderson i la seva flauta a la pota coixa: del blues britànic al fals àlbum conceptual «Thick as a Brick» i un Grammy que encara es recorda com un dels més estranys de la història.
Rush
Rush, el trio de Toronto que durant més de quaranta anys mai va canviar de formació: de l’èpica de «2112» a l’èxit de «Tom Sawyer», fins a la retirada forçada per la salut de Neil Peart.