Jazz
OA2 Records · 18 de setembre del 2026
El disc s’obre amb «Ablution», un tema de Lennie Tristano, i amb la fórmula ja declarada: saxo, contrabaix i bateria, sense cap instrument harmònic que digui on són els acords. Cinc minuts de saxo alt lliure sobre una base que es desfà i es torna a muntar, amb Jon Hamar al contrabaix. Dels deu talls, tres són estàndards i set són contrafactes (melodies noves escrites sobre acords que ja existien), i cinc els firma DelGiudice. «P.O.I.», que és de Hamar, és el més llarg amb gairebé nou minuts i el que deixa més aire: hi ha trams sencers on el trio s’atura a esperar. A «Falling Grace», de Steve Swallow, la melodia va per un camí estret i qui es mou és la bateria.
La divisió de la bateria entre dos músics és el que costa més d’empassar. Obed Calvaire toca a sis talls i Jim White als altres quatre, i el disc en surt amb dues sonoritats de plats i dues maneres d’acompanyar que no s’acaben de fondre en una. En un format tan nu com aquest, el canvi es veu venir des del primer compàs de cada peça.
El millor moment és «Darn That Dream», un estàndard que Lee Konitz va gravar diverses vegades i que aquí queda reduït a un esbós a llapis de sis minuts i mig. OA2 Records el publica amb seixanta-cinc minuts de durada total.
Valoració: 6.9/10
Text d’Aina Torrents