Rock ProgressiuPost-rock
Aether Music · 22 de maig del 2026
«Swerve» passa dels deu minuts i tanca el disc amb els teclats al davant. És l’única peça d’«III» que es pren el temps de desenvolupar-se, i la que explica millor què volen ser AetheR: un grup instrumental que construeix per capes, amb la guitarra i els teclats d’Andrea Ferrari sostenint l’estructura i el baix fretless d’Andrea Grumelli movent-s’hi per sota.
Les altres cinc van cadascuna per on li sembla. «Oort Cloud» obre com una balada atmosfèrica i acaba convertida en una peça de rock amb els teclats manant. «Vogon» és l’única amb veu, la de Claudio Milano, i hi ha solos de guitarra. «Cinq Teintes, Quatre Cadres» canvia de compàs i se’n va cap al space-rock. «La Mélancolie Du Petit Prince» és una peça breu de piano amb detalls electrònics. I «Panta Rei» posa a treballar junts piano, baix, guitarra i flauta, que és el moment en què el quartet sona més a grup i menys a suma de parts.
El tercer disc els arriba amb una formació que es creua amb la d’I Sincopatici: Grumelli toca el baix fretless aquí i a I Sincopatici, i Claudio Milano, que canta a «Vogon», havia cantat al primer disc d’aquells. El color propi d’AetheR el posa el Fender Rhodes d’Andrea Serino, que apareix a tot arreu i que treu les parts tranquil·les del terreny del piano acústic. Matteo Ravelli hi posa bateria i electrònica.
Sis talls i sis registres diferents no fan un disc, fan una mostra. «Vogon», amb veu, queda aïllat enmig d’un repertori instrumental; «La Mélancolie Du Petit Prince» s’acaba abans d’arribar enlloc; i entre l’obertura i «Swerve» no hi ha cap fil que lligui els quaranta minuts llargs. Quan el grup es concentra —«Panta Rei», el tram final de «Swerve»— el nivell puja de cop, i és llavors quan es nota què s’ha deixat pel camí.
Va sortir el 22 de maig del 2026. Tercer disc del grup; la ressenya de Progressive Rock Central el dona a Aether Music, mentre que la fitxa d’iTunes l’atribueix a Luminol Records.
Valoració: 6.8/10
Text de Guillem Cardós