Rock Progressiu
White Knight Records · 2 d’octubre del 2026
El tall que obre «Was» dura vint-i-dos minuts i vuit segons i durant els tres primers no hi ha cap veu cantada: hi ha una orquestració amb la flauta i el clarinet de Theo Travis al davant, i la primera veu que s’hi sent és parlada. Andy Tillison no comença a cantar fins passats cinc minuts i mig, i quan ho fa, la peça ja ha travessat un tram simfònic, un altre de jazz amb un solo de guitarra de Luke Machin a mig volum i una tornada a l’orquestra. Al passatge del Vietnam, l’Hammond i el riff que l’acompanya es col·loquen a un pam de Deep Purple, i és l’únic moment del disc en què la banda toca per sobre de la narració.
És el catorzè disc d’estudi de The Tangent i el primer amb John Jowitt al baix, que ocupa el lloc de Jonas Reingold. La formació la completen Machin a les guitarres —també firma la mescla i la producció del disc cantat—, Travis als vents, Steve Roberts a la bateria i Rob Groucutt als teclats, que torna a donar al grup dos teclistes. Jowitt no es limita a refer les línies de Reingold i això es nota just quan entra la banda sencera: el baix hi porta una melodia pròpia, abans que arribi la veu.
El primer disc el completen «Follow The River» (4:55), un tros de funk de Yorkshire que trenca el to del tall inicial, i «Was Not» (20:48). La lletra del títol és un inventari de l’any 1973 —la televisió, el tabac dels pares, Tolkien, el «By-Tor and the Snow Dog» de Rush— i un nen que pregunta al pare què és el Vietnam.
El segon disc és «La Suite Ce qu’était», sis moviments gairebé sense veu amb títols en francès, de «L’Aperitif» (6:23) als quinze minuts i quaranta-quatre segons de «Multi partisanisme». El punt de partida que Tillison reconeix és la «Five Bridges Suite» de Keith Emerson i The Nice, aquell híbrid d’orquestra i grup de rock que va quedar orfe de crítica i de públic, i la referència es defensa: la suite treballa amb blocs orquestrals i seccions de big band que el prog dels setanta va deixar de fer servir.
La idea que sosté el paquet —els dos discos expliquen la mateixa història, un amb lletra i l’altre sense— és més una afirmació de l’autor que una instrucció d’escolta: els títols dels sis moviments no remeten a res del primer disc i res no diu quin tram correspon a quin. Escoltats per separat, tots dos aguanten; escoltats com una obra sola, el segon demana una feina de reconstrucció que el paquet no facilita. I hi ha una decisió que no ajuda: els tres butlletins de notícies inserits al tall del títol diuen en veu alta el que la música ja havia col·locat.
Valoració: 8.8/10
Text de Guillem Cardós