En un llunyà 2015 va irrompre a l’escena rock-progressiva nacional una jove banda anomenada Regna (nom derivat de l’antic nom del grup, Anger, resultat d’escriure el substantiu al revés) amb un incipient primer treball discogràfic, l’autoeditat EP ‘Meridian. Aquest primer enregistrament consistia en una suite que recull gran part del treball previ del grup i que ja ens donava pistes del que ens podria oferir malgrat els pocs mitjans tècnics.
Durant els concerts celebrats entre els anys 2016 i 2017 la banda compaginava els temes del seu EP amb noves composicions més madures amb la promesa d’un nou disc.

Després d’un llarg període de silenci, de 17 anys res més, la banda californiana Sleepy Time Gorilla Museum torna amb aquest sensacional àlbum del que podríem anomenar “música experimental”, que aquestes alçades queda poc per experimentar. Així que direm que és una música amb idees properes al dadaisme i d’excelsa riquesa, qualitat compositiva i interpretativa.
Nils Frykdahl, Carla Kihlstedt, Michael “Iago” Mellender, Matthias Bossi i Dan Rathbun són els components d’aquesta bada de multi instrumentistes i vocalistes, que van rotant per tot un amalgama d’instruments. Des de ben coneguts com bateria, guitarres elèctriques, baix o violí, a ben estranys com l’harmònica baix, la nyckelharpa, el marxòfon i d’altres elaborats per ells mateixos com el pàncrees elèctric (millor no preguntar)

Big Big Train afronta una nova etapa on ha incorporat a Alberto Bravin a les veus i a Oskar Holldorff als teclats i cors. Amb ells es completa la banda de Nick D’Virgilio (bateria i veus), Dave Foster (guitarres), Clare Lindley (violí i veus), Rikard Sjoblom (guitarra, teclats i veus) i Gregory Spawton (baix).
Malgrat aquests canvis, malauradament el del vocalista David Longdon per la seva defunció, no hi ha cap revolució amb el seu estil. Els que són fans de Big Big Train poden seguir gaudint del mateix que han plantejat des de ben inici.

Aquest és un projecte de músics noruecs de les bandes Wobbler, Tusmørke, Jordsjø i The Samuel Jackson Five. Uns amics que al 1993 van començar a composar i a donar forma a aquesta trilogia de Airoea. Trenta anys després vam presentar les dues primeres parts, i enguany finalitzen aquesta bonica història.
És extremadament interessant que passeu per la seva web, ja que trobareu extensa informació del projecte per veure tot el seu creixement.

Des de que va decidir emprendre la seva carrera en solitari lluny de Genesis, Steve Hackett ha realitzat una important trajectòria que porta a que aquest sigui el seu trenta-dosè treball discogràfic. I malgrat que, a vegades, no han estat àlbums engrescadors, sempre han estat sinònims de gran qualitat. I aquest no deixa de ser-ho, tot i alguna petita ombra.
Com és lògic, la batuta l’ha pres ell rodejant-se d’un seguit de músics de gran talla que han ofert potents interpretacions, però que hi ha hagut criteris d’ensamblatge que no han fet d’aquesta una producció brillantíssima. Però, tal com està el pati, val la pena donar-li una escolta ben atenta.

Des de que l’any 2006 va deixar la banda Pain of Salvation, separant els camins amb el seu germà Daniel Gildenlöw, en Kistroffer ha publicat diversos treballs en solitari, essent aquest el cinquè de la seva discografia.
Ara, establert als Països Baixos, ens presenta “Empty”, un àlbum tranquil i compungit, amb dosis enèrgiques, passatges destacables en bellesa i una gran qualitat interpretativa.
De forma molt nostàlgica, amb veu arrossegada i filtrada, la guitarra va desgranant notes en un ambient trist i íntim. L’entrada de la banda amb un solo de guitarra al més pur estil David Gilmour (Pink Floyd) li ofereix quelcom més d’energia. La finalització amb unes guitarres melancòliques aprofundeix en aquests sentiments. “Time To Turn the Page” és la presentació d’aquest àlbum.

A les acaballes del segle XX, Bruce Soord va realitzar el primer àlbum de The Pineapple Thief: “Abducting the Unicorn” (1999). Posteriorment, va afegir-se com a membre permanent Jon Sykes, al baix i cors, l’any 2002. Steve Kitch va assumir els teclats el 2005, i la banda pren un impuls definitiu amb la incorporació de Gavin Harrison a la bateria, allà pel 2017.
I en aquesta darrera època és quan ha aconseguit les quotes més altes de popularitat, creant una bona base de fans que, després de picar pedra durant lustres, els permet tenir una de les millors reputacions dintre de la gran família del rock progressiu. Així que “It Leads To This” és un long play esperat amb molta expectació.

Segon treball de llarga durada de la banda madrilenya de rock instrumental Sekba. És engrescador veure com, després dels hiats que van fer moltes agrupacions abans de la pandèmia, ara comencen a tornar a l’activitat musical. Moisés Cáceres (bateria), Ignacio López-Rufián (guitarra), Javi Rojo (guitarra) y Rodrigo Téllez (baix) son els autors de “Enjambre”.
I trobarem influx del post-rock i alguna subtilesa propera al jazz-rock. Un bon assortit de amalgames rítmics i, especialment, molt laconisme musical.

A vegades no cal presentar a una banda. Aquest és el cas de Saxon, una banda fonamental en el metal, malgrat que mai han estat en el top de les bandes més influents, però ningú pot negar que sí han estat uns referents, com mostra la seva entrada de la viquipèdia.
Biff Byford (veu), Nibbs Carter (baix), Nigel Glockler (bateria), Paul Quinn (guitarra) i Doug Scarratt (guitarra) demostren que la famosa frase sobre els vells rockers que va popularitzar Miguel Ríos, és totalment vàlida.

Només es necessiten tres coses per gaudir com un nan d’aquest àlbum, que pot ser dels més importants del 2024: Auriculars, recolliment i ment oberta. Només així podreu, a l’acabar, agafar-vos el mentó i amb expressió de suficiència dir: “Mmmm, interessant”, o bé exclamar: “Això és la put… poll…”
Canek Flores (bateria) era amic de l’escola dels germans Fossat: Jean (guitarra, veu i teclats) i Remi (baix). Tots tres de Toulouse. Van fundar la banda al 2016 i des de llavors, amb “Ilion”, ja han publicat tres treballs de llarga durada. I amb aquest s’han sortit.

El cavall es deia Incitatus. Per un cop que sé una pregunta de trivial me la deixareu dir. Oi?Sisè àlbum d’aquesta banda australiana que el seu corpus està composat per Jim Grey (veus), Josh Griffin (bateria), Dale Prinsse (baix i cors) i Sam Vallen (guitarres). La seva proposta per aquest 2024 segueix els camins del rock progressiu de l’estil de Haken, Leprous i similars; però els hi ha sortit poc variat en quant a composició. Anem a veure:

Últimament els àlbums més interessants de prog s’han desplaçat cap a l’est, deixant terres sueques per establir-se a Finlàndia. Estem veient nous grups i artistes finesos que estan parint música molt i molt engrescadora. I aquí hi ha un nou exemple en el debut de Gardenhead.
Els seus components són: Antti Lammi (baix), Jonne Nyberg (veus i guitarres), Antti ”Andy” Silkelä (bateria) i Eero Silkelä (guitarres).

Mary Halvorson es una guitarrista nord americana de jazz avant-garde. Es parla de jazz de avantguarda a tot allò que es va inventar als anys seixanta i setanta, així que potser tocaria revisar aquest terme. Però, independentment, és cert que és una de les guitarristes més reputades del panorama jazzístic internacional
Per aquest treball torna a comptar amb músics de la seva confiança: El trompetista Adam O’Farrill, la trombonista Jacob Garchik, la vibrafonista Patricia Brennan, el bateria Tomas Fujiwara, i el baixista Nick Dunston.

Advertència: Si ets fan de Neal Morse, aquesta ressenya pot ferir la teva sensibilitat.
Sota la sempre pretensiosa etiqueta d’òpera rock ens arriba la segona entrega de la història del clarivident Josep, explicada en el llibre del Gènesi de la Bíblia. Venut com esclau pels seus gelosos germans i posteriorment empresonat, en cert moment interpreta els somnis del faraó d’Egipte que l’acaba anomenant virrei.

Santacreu és un trio barceloní que defineixen la seva música com post-metal doom. Enguany han començat portant-nos un molt bon treball que segur que entusiasmarà als fans d’aquests estils propers al noise rock. Guillem Bosch a la bateria, Eugeni Pulido a la veu, guitarra i teclats, i en Kandro Ruiz al baix.
És el seu primer àlbum de llarga durada després d’haver ja publicat un EP: “L’oblit” (2020). I certament s’ha de dir que la millora en la producció és positiva.

Estrenar l’any amb un treball com aquest fa trempera. Rabea Massaad, que també té treballs sota l’àlies de The Totemist, és un músic anglès multi instrumentista d’aquests que fa rabieta per què t’ho toca tot a un nivell estratosfèric, especialment la guitarra.
I és un exemple de com els temps canvien, per què té una faceta importantíssima com a youtuber que li permet, a més de demostrar la seva classe, poder fer vídeo blogs i gear reviews, convenient promocionades, clar.
I, el més destacable, és que trenca el axioma de rock progressiu = temes llargs. Tot el contrari, com ja escoltareu.

Marco Minnemann té una impressionant carrera musical com a bateria que l’ha fet mereixedor d’una entrada a la viquièdia que us recomano visitar per veure la categoria de la gent que se’l rifa per participar als seus àlbums: Paul Gilbert, Mike Keneally, Joe Satriani, Steven Wilson…
Però també és un multiinstrumentista que aquí ha gravat piano, guitarra, baix i, òbviament, bateria. Rodejant-se d’uns col·laboradors de magnitud estratosfèrica: Les veus de Mikaela Attard, Pauline Cattiaux, Kotono Omori, Yui Takahama i Kendall Yates, els saxofons de Mark Hartsuch, i les guitarres de Kurt James, Alex Lifeson, Loida Liuzzi, Randy McStine (també amb veus) i Martha Pagan.

Pels amants del metall fosc i amb guturalitat, però alhora amb una sensibilitat especial per les harmonies clàssiques, els italians Wake Arkane ens porten una de les últimes novetats del 2023. “Awakenings” és una mostra del que ells anomenen Death Metal with Pathos, que és una mena d’expressar les passions a través de la teatralitat intentant apartar el públic del seu Ethos o estat convencional. Es veu que van estudiar quelcom de teatre clàssic grec i ho volen aportar.
Vaja, que intenten ser una mica histriònics. Per tant, segurament deu ser més enriquidor veure els seus espectacles en directe. Posarem una espelma a Santa Cecília a veure si ens porta per les nostres terres a Chicco De Zanni (bateria), Andrea Grumelli (baix), Mike Lunacy (Veu) i Riccardo Rebughini (guitarres, cors i piano).

Andy Timmons deuria pensar que: a bodes em convides, quan Steven P. Haas li va demanar de fer el treball debut de The Hass Company, tenint crèdits a tots els talls i sortint a la portada amb un featuring destacat. Resulta que el senyor Haas és un ex-executiu nord-americà que havia estat membre del Consell de Direcció de la Cambra de Comerç de Tomball i del Consell de Direcció Houston Greater Better Business Bureau, ambdós a Texas.

En aquests dies d’excessos gastronòmics hi ha un moment on us vindrà de gust una bona amanida, o unes verdures ben cuites. I això és exactament el que ens ofereixen els alemanys Small Strides en el seu àlbum debut. Un treball fi, pulcre, distingit i refinat.
Els components són Leo Bernard (veu i teclats), Manuel Tesch (guitarra i cors), Sven Heine (baix) i Malin Weber (bateria). Segurament hi ha coses a millorar ja quasi sempre hi ha un procés de maduració al prendre experiència. I així esperem que passi ja que se li veu un potencial atractiu i engrescador.