BluesRock clàssic
Provogue Records · 9 d’octubre del 2026
«Mr. In The Middle» entra amb un riff de guitarra bruta i resol en tres minuts i vint-i-un segons, i serveix per avisar de seguida que «Running Wild» no és un disc de dotze compassos. És el tercer disc d’estudi en solitari de Sari Schorr i el primer des de «Never Say Never», del 2018: entremig hi ha hagut el directe «Live in Europe» (2020) i «Joyful Sky» (2023), on va posar la veu a les cançons de Robin Trower. Deu talls, quaranta-tres minuts i cinquanta-vuit segons, i la firma de totes les cançons és seva.
El nucli del disc són quatre persones a Lucid Studios. Jamie Walker toca les guitarres elèctriques i acústiques i també el baix, Luke Paget la bateria i la percussió, i Bennett Holland el piano, el clavinet i l’orgue; Walker i Paget el coprodueixen tots dos i Paget el mescla, i Jon Astley, que té el nom fet amb les reedicions dels Who, el masteritza al seu Close To The Edge. Schorr explica que els dos productors li deien «és la teva idea, tu ets l’artista, la nostra feina és facilitar la teva visió», i això es nota sobretot en el repartiment de primers plans: a «Monday Morning» la cançó gira sobre el piano de Holland amb una pulsació de funk, i és un dels tres talls on la bateria la toca Ewan McDonald i no Paget.
El centre del disc és «Man On Fire», quatre minuts i catorze, que Schorr va escriure per al seu pare: és el tall amb menys instruments al voltant i el que deixa més pes a la veu, i és on el disc s’aguanta millor. L’altre punt alt és el contrari: «Call It Freedom», cinc minuts i dos segons, el tall més llarg, obre amb un riff i un orgue de voltatge jazzístic i es manté a mig foc molt més temps del que s’estila en aquest repertori, fins que s’encén al tram final. I «Finding My Way» tanca amb l’acompanyament reduït al mínim: la mateixa prova que «Man On Fire», i la torna a passar.
En deu cançons no hi ha ni un duet, ni una segona veu, ni un solista convidat; l’únic múscul que s’afegeix a la plantilla és un segon bateria per a tres talls. Les guitarres i el baix surten de les mateixes mans que coprodueixen, de manera que el contrapès que a «Joyful Sky» li feia la guitarra de Trower aquí no apareix mai, i en un disc que es ven pel poder d’una veu, això acaba pesant. Hi ha, a més, una decisió de calendari difícil de defensar el 2026: el disc va sortir a Europa el 9 d’octubre i als Estats Units no surt fins al 30, tres setmanes de desfasament per a una cantant nascuda a Nova York i per a un disc que es pot escoltar el mateix dia des de qualsevol lloc.
Valoració: 7.4/10
Text d’Enric Vilaplana