Smash
Smash, el grup sevillà pioner de la fusió de flamenc i rock progressiu.
Folk i músiques del món —folk y músicas del mundo—: tradicions acústiques d’aquí i de fora que dialoguen amb el rock i el jazz que cobrim habitualment a Tótum Revolútum Press. Novetats discogràfiques, concerts i entrevistes d’artistes que treballen des de l’arrel.
Smash, el grup sevillà pioner de la fusió de flamenc i rock progressiu.
Mezquita, el grup cordovès de rock andalús progressiu dels setanta.
Imán, Califato Independiente, el grup gadità de rock andalús progressiu dels setanta.
Granada, el grup madrileny de rock progressiu simfònic (el nom ve de la fruita, no de la ciutat).
Guadalquivir, el grup sevillà de rock andalús progressiu, fusió de flamenc i música simfònica.
Pau Riba, figura central de la contracultura catalana, referència de la fusió de folk i psicodèlia amb Dioptria.
Música Dispersa, el grup de Jaume Sisa, Albert Batiste, Selene i Brabo, referència de la contracultura catalana dels setanta.
Companyia Elèctrica Dharma, el grup barceloní de rock progressiu i folk, referència de la música catalana dels setanta.
Cai, el grup gadità de rock andalús que fusionava flamenc i rock progressiu.
Ñu, el grup madrileny de rock progressiu dels setanta, amb José Carlos Molina com a líder.
Saurom, el grup gadità de folk metal amb temàtica èpica i de fantasia.
Mägo de Oz, el grup madrileny de folk metal més popular de l’escena espanyola.
Ougenweide, el grup alemany de folk medieval elèctric, referència de l’escena centreeuropea dels setanta.
Malicorne, el grup francès que va electrificar la cançó tradicional francesa als anys setanta.
Alan Stivell, l’artista bretó que va revifar l’arpa cèltica i va impulsar el renaixement de la música celta.
Värttinä, el grup finès de folk contemporani amb arrels de la Carèlia, veus femenines a l’uníson.
Dead Can Dance, el duo australià de Brendan Perry i Lisa Gerrard, fusió de músiques del món i neoclassicisme.
The Chieftains, l’ambaixada oficiosa de la música tradicional irlandesa arreu del món.
Planxty, el grup fundacional del folk irlandès modern, referència de tota l’escena posterior.
Pentangle, la fusió de folk anglès i jazz de Bert Jansch, John Renbourn i Jacqui McShee.
Steeleye Span, el grup britànic de folk-rock elèctric amb Maddy Prior a la veu des del 1969.
Fairport Convention, els fundadors del folk-rock britànic, amb Sandy Denny com a veu de referència.
Shakti, el grup de fusió indo-jazz de John McLaughlin, un dels projectes de fusió més influents dels setanta.
Gryphon, el grup britànic que va fusionar instruments medievals amb rock progressiu.
White Willow, el grup noruec de retro-prog simfònic amb tocs de folk i gòtic.
Triana, el grup fundador del «rock andalús», que fusiona flamenc i rock progressiu.
Jethro Tull, el grup d’Ian Anderson i la seva flauta a la pota coixa: del blues britànic al fals àlbum conceptual «Thick as a Brick» i un Grammy que encara es recorda com un dels més estranys de la història.
Sisè disc del cantautor britànic, produït per Ian Grimble i amb el pedal steel de CJ Hillman en uns quants talls. El primer avanç és «Are You Loved?», del 18 de setembre.
Setze preses de directe i de sessió, totes d’una sola tirada, que Chandra presenta com el seu últim disc quinze anys després de perdre la veu.
Real World publica avui deu preses de concerts i sessions de ràdio de la cantant britànica, que va perdre la veu fa quinze anys. El digital n’afegeix sis.
Tot el que sona en aquest disc surt d’un violoncel, processat fins que no ho sembla. Gravat a Banyuls-sur-Mer, amb Matt Elliott cantant-hi i un tall final de títol català.
Cinc veus de Java Occidental que barregen tècniques de metal extrem, cant difònic i les veus dels dimonis del teatre de titelles Wayang Golek.
London porta la música de pífan i tambor del segle XVIII a un carreró del Lower East Side: vuit peces de domini públic gravades en una sola sessió, amb tuba, violí i washboard.
El setè disc de Kate Stables arriba tres anys i mig després de «Careful of Your Keepers» i s’avança amb «Skim a Stone». Són dotze cançons.
El tercer disc del trio de Svetlana Spajić, Andi Stecher i Guido Möbius surt per Glitterbeat i parteix del repertori que van deixar els emigrants iugoslaus a Alemanya.
Quaranta-un minuts de guitarra acústica sola, sense capes ni efectes. Matthew Nichols hi porta el fraseig del metal a quatre peces de deu minuts i de vegades li falta aire.
Enregistrat a la Cypress House de Breaux Bridge entre gira i gira, amb Francesco Turrisi i el congolès Niwel Tsumbu. El títol ve d’un poema d’Emily Dickinson.
El primer disc de la cantant feroesa per a Nuclear Blast: deu temes, tres nits de presentació a Tórshavn i Reykjavík i cap data a l’Estat espanyol.
El disc recull la residència del grup hongarès al Müpa de Budapest, tres concerts entre el folk, la clàssica i el jazz.
El grup noruec estrena el tema que el seu propi segell situa com el gir emocional del disc nou, el primer que publiquen amb Season of Mist.
Enquesta dels lectors
Puntua fins a 150 bandes de rock progressiu, metal i jazz-fusió i descobreix el teu rànquing personal -- i el dels lectors del Tótum.
Vull votar →