En un dels articles anteriors vaig parlar dels sintetitzadors modulars Moog, que van significar una revolució a finals dels anys ’60 permetent incorporar sons completament nous a la música moderna. Però aquests eren instruments molt aparatosos, molt cars i complicats d’utilitzar amb tots els seus patch-cables i multitud de controls ajustables.

Avui parlaré dels baixos elèctrics de Fender, instruments també enormement exitosos a l’igual que les seves guitarres i per descomptat també molt utilitzats al Rock Progressiu de totes les èpoques.
L’americà Leo Fender és normalment considerat el pare del baix elèctric modern, això és, un baix elèctric compacte, de cos sòlid i amb trasts al màstil, concebut per tocar-lo penjat amb una corretja en la mateixa posició que una guitarra. Aquest va ser el seu model Precision Bass llançat el 1951, un any més tard que la seva primera guitarra l’Esquire, que va ser molt aviat re-anomenada Telecaster (el seu primer instrument de producció havia sigut la guitarra lap steel elèctrica Champion del 1949. Les guitarres lap steel són les que es toquen en posició horitzontal i plana, amb la tècnica anomenada slide, que van sorgir a Hawaii a finals del S. XIX).

Avui parlaré de guitarres, i començaré per la que és probablement la més famosa i exitosa de la historia del Rock, la Fender Stratocaster. Evidentment en la historia de la música Rock hi ha hagut molts models de guitarres elèctriques rellevants de diversos fabricants, i en futurs articles espero poder parlar d’algunes d’elles. Però si ens centrem en el món del Rock d’èxit als anys ’70 hi havia dos grans bàndols que predominaven: Els guitarristes que preferien la Fender Stratocaster i els que preferien la Gibson Les Paul.

L’article d’avui està dedicat al que és segurament l’instrument de teclat més icònic i profusament utilitzat del S. XX, l’orgue Hammond. El va inventar en Laurens Hammond als EEUU el 1934 com alternativa més assequible als orgues de tubs a les esglésies i pianos a les llars de classe mitjana-alta. Des d’aleshores ha estat molt present a la música popular de tota mena i de totes les èpoques, des de les interpretacions modernes de la música clàssica d’orgue, la música religiosa contemporània , el Gòspel, Jazz, Blues, Soul, Pop, Rock Clàssic, Hard-Rock i també com no al Rock Progressiu, en el que també va ser i encara és un instrument molt prominent.

Benvinguts de nou a aquesta secció! A l’article d’avui seguiré parlant una mica més d’aquest paradigmàtic instrument que va contribuir de manera crucial al so del Rock Simfònic clàssic, el Mellotron.

Soc Gerard Bassols i amb aquest article començo una sèrie en que repassarem alguns dels instruments musicals més emblemàtics que han estat freqüentment utilitzats en el Rock Progressiu, sobre tot en el període clàssic dels anys ’70. Aquests articles es poden considerar com a petits extractes del llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, on hi trobareu molta més informació i del que us deixo l’enllaç a baix. I començaré amb el que probablement és l’instrument més paradigmàtic del so del Rock Simfònic dels ’70, el Mellotron.