Enslaved + Sólstafir + Gaahls Wyrd — 14 de febrer del 2027, Razzmatazz 2 (Barcelona)
Enslaved i Sólstafir comparteixen cartell a Razzmatazz 2 el diumenge 14 de febrer, amb Gaahls Wyrd obrint. Hora, preu i discos.
Enslaved i Sólstafir comparteixen cartell a Razzmatazz 2 el diumenge 14 de febrer, amb Gaahls Wyrd obrint. Hora, preu i discos.
Cult of Luna toquen al Razzmatazz 1 el 28 de febrer del 2027 amb Youth Code i BRUIT ≤, per Route Resurrection. És l’única data en sala que fan a l’Estat i l’early bird ja està exhaurit.
Julia Jacklin actua a La (2) de Apolo de Barcelona l’1 de març del 2027, amb Mercury Wheels. Preu i entrades del concert.
El Último Vecino presenten «La vida es un chiste demasiado largo» a La Nau el dissabte 6 de març del 2027. Hora, preu i entrades.
This Is Lorelei presenta «The Singer in My Band» a La Nau de Barcelona el 10 de març del 2027. Portes, hora, preu i venda d’entrades.
Moonspell toquen al Razzmatazz 2 el diumenge 14 de març del 2027 amb Iotunn i TodoMal. Quaranta euros anticipada i quaranta-cinc a taquilla; la promotora dona les 18.30 sense dir si són portes o inici.
El col·lectiu de Michael League fa dos concerts seguits al Paral·lel 62 dins del 59è Festival de Jazz de Barcelona. Dia, hora i sala.
Hippotraktor i Cobra The Impaler toquen a Razzmatazz 3 el dimecres 5 de maig del 2027. Hora, preu i els discos que hi porten.
Rodrigo y Gabriela actuen a La (2) de Apolo de Barcelona el 7 de maig del 2027, amb Doctor Music. Horaris i entrades del concert.
Nevermore toquen a la Salamandra el dijous 20 de maig del 2027 amb Rivers of Nihil i Urne. Entrades a 37 euros, portes a dos quarts de set.
Marillion fan un Marillion Weekend de dues nits a L’Auditori de Barcelona els dies 25 i 26 de juny del 2027, amb Neverland Concerts. Entrades a l’octubre.
Rod Stewart toca a la CaixaBank Tarraco Arena de Tarragona el 8 de juliol del 2027. Les entrades surten el dilluns 5 d’octubre a les deu del matí i encara no se n’han dit els preus.
Gotthard toquen al Razzmatazz 2 el 15 de setembre del 2027 amb el «More Stereo Crush Tour» dels seus 35 anys, i Rock-Out de teloners. Hora, preus i entrades.
Eisbrecher toquen al Razzmatazz 2 el divendres 17 de setembre del 2027, dins del «Propaganda Tour». Anticipada a 40 euros i taquilla a 45, i l’artista convidat encara no té nom.
Única data catalana de la gira de «The Meaning of Flowers», el primer disc d’Agnes Obel des del 2020. Hora, preus i calendari de venda d’entrades.
Steve Hackett toca a Paral·lel 62 de Barcelona el 4 de novembre del 2027 amb «Best of Genesis & Solo Gems». Hora, preus i venda d’entrades.
La gira dels trenta anys de «Medieval» té una sola data catalana: la Salamandra 1, el 13 de novembre del 2027. Anticipada 28 euros, taquilla 32, i un repertori anunciat de dues hores.
Joe Satriani i Steve Vai publiquen «The Sea of Emotion», el seu primer disc conjunt com a SATCHVAI, cinquanta-tres anys després que Vai fos alumne de guitarra de Satriani.
Iron Maiden celebra els 40 anys de «Somewhere in Time» amb una reedició en vinil oxblood, i prepara per al desembre un box-set amb els seus nou primers discos d’estudi.
Mor als 70 anys Cassandra Wilson, la cantant que amb «Blue Light ‘til Dawn» va redefinir el jazz vocal fusionant-lo amb el blues i el folk americà.
Les novetats discogràfiques del juliol i l’agost del 2026 en rock progressiu, metal i jazz: crítiques de Mono, Satoko Fujii Orchestra Kobe, Jim Rotondi & Dena DeRose i molts més, les novetats del bimestre i els llançaments que arriben a la tardor.
Descobreix les últimes novetats discogràfiques de juny i juliol del 2026. Llegeix les nostres ressenyes i valoracions dels millors àlbums de Snarky Puppy, Ayreon, The Tomeka Reid Quartet i molts més en Rock Progressiu, Metal, Jazz i Fusió.
Rock ProgressiuMetalJazz 1. Frost* – Life in the Wires (Part II) (2026) Frost* continua desplegant el seu projecte més ambiciós amb una segona part que aprofundeix en la narrativa digital i fragmentada del primer volum. Musicalment, el disc combina estructures pròpies del prog clàssic amb una forta presència d’electrònica contemporània, creant una tensió constant entre …
Un assaig sobre per què cal reservar temps i atenció per escoltar música de debò, en una època de soroll de fons, i com el nostre estat d’ànim canvia la manera com ens arriba cada disc.
El Be Prog! My Friend torna a «La Carpa» del Poble Espanyol el 26 i 27 de setembre del 2025, amb TesseracT i The Pineapple Thief encapçalant deu bandes de rock progressiu.
Un rànquing dels 20 objectes de Rock i Jazz més cars subhastats mai, del disc d’or dels Beatles al piano de Freddie Mercury, venut per 12 milions de dòlars.
Comparem tècnicament el vinil, el CD, el Bluetooth i l’MP3 -freqüència, rang dinàmic, compressió- per esbrinar quin format sona realment millor i per què.
En un dels articles anteriors vaig parlar dels sintetitzadors modulars Moog, que van significar una revolució a finals dels anys ’60 permetent incorporar sons completament nous a la música moderna. Però aquests eren instruments molt aparatosos, molt cars i complicats d’utilitzar amb tots els seus patch-cables i multitud de controls ajustables.
Avui parlaré dels baixos elèctrics de Fender, instruments també enormement exitosos a l’igual que les seves guitarres i per descomptat també molt utilitzats al Rock Progressiu de totes les èpoques.
L’americà Leo Fender és normalment considerat el pare del baix elèctric modern, això és, un baix elèctric compacte, de cos sòlid i amb trasts al màstil, concebut per tocar-lo penjat amb una corretja en la mateixa posició que una guitarra. Aquest va ser el seu model Precision Bass llançat el 1951, un any més tard que la seva primera guitarra l’Esquire, que va ser molt aviat re-anomenada Telecaster (el seu primer instrument de producció havia sigut la guitarra lap steel elèctrica Champion del 1949. Les guitarres lap steel són les que es toquen en posició horitzontal i plana, amb la tècnica anomenada slide, que van sorgir a Hawaii a finals del S. XIX).
A la 1ª meitat dels anys ’70 el Rock Simfònic estava en plena efervescència, els grups capdavanters venien moltíssims discs i omplien grans recintes a les seves gires. Semblava haver-hi una màxima que deia que “com més millor”, res no es considerava un excés. La música era cada cop més complexa i elaborada, els conceptes temàtics més abstractes i ambiciosos, les portades dels àlbums més sofisticades i cares de produir, les gires més pomposes i espectaculars pel que fa a escenografia, so i llums, i també els instruments musicals augmentaven en sofisticació i espectacularitat.
Avui li toca el torn a un altre instrument de teclat que es va convertir en una icona del Rock Progressiu clàssic, sobretot en mans del genial Keith Emerson dels Emerson, Lake & Palmer (ELP), els sintetitzadors modulars Moog.
La història dels sintetitzadors musicals és una mica borrosa, perquè no existeix una definició única, inequívoca i unànime del que és o no és un sintetitzador. Des dels inicis del S. XX van començar a aparèixer aparells elèctrics o electrònics que generaven sons, com ara el Telharmonium (1897), l’Ondes Martenot (1928), el Theremin (1928) o el Trautonium (1930), però no se’ls acostuma a considerar “sintetitzadors” en el sentit modern del terme sinó més aviat avantpassats.
Avui parlaré de guitarres, i començaré per la que és probablement la més famosa i exitosa de la historia del Rock, la Fender Stratocaster. Evidentment en la historia de la música Rock hi ha hagut molts models de guitarres elèctriques rellevants de diversos fabricants, i en futurs articles espero poder parlar d’algunes d’elles. Però si ens centrem en el món del Rock d’èxit als anys ’70 hi havia dos grans bàndols que predominaven: Els guitarristes que preferien la Fender Stratocaster i els que preferien la Gibson Les Paul.
L’article d’avui està dedicat al que és segurament l’instrument de teclat més icònic i profusament utilitzat del S. XX, l’orgue Hammond. El va inventar en Laurens Hammond als EEUU el 1934 com alternativa més assequible als orgues de tubs a les esglésies i pianos a les llars de classe mitjana-alta. Des d’aleshores ha estat molt present a la música popular de tota mena i de totes les èpoques, des de les interpretacions modernes de la música clàssica d’orgue, la música religiosa contemporània , el Gòspel, Jazz, Blues, Soul, Pop, Rock Clàssic, Hard-Rock i també com no al Rock Progressiu, en el que també va ser i encara és un instrument molt prominent.
La història d’aquest impressionant instrument comença el 1974 quan en Rick Wakeman estava preparant el seu àlbum en solitari The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table, que va sortir el 1975. El Rock Simfònic estava al seu zenit i els grups capdavanters semblaven estar embrancats en una cursa a veure qui la feia més grossa. Els temes eren cada cop més llargs i complexos, els conceptes temàtics més abstractes i intricats, les gires més pomposes i espectaculars… res no semblava un excés.
Després dels dos anteriors articles en que vaig parlar del Mellotron, em sembla adient dedicar l’article d’avui al seu cosí germà, el Birotron.
Benvinguts de nou a aquesta secció! A l’article d’avui seguiré parlant una mica més d’aquest paradigmàtic instrument que va contribuir de manera crucial al so del Rock Simfònic clàssic, el Mellotron.
Soc Gerard Bassols i amb aquest article començo una sèrie en que repassarem alguns dels instruments musicals més emblemàtics que han estat freqüentment utilitzats en el Rock Progressiu, sobre tot en el període clàssic dels anys ’70. Aquests articles es poden considerar com a petits extractes del llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, on hi trobareu molta més informació i del que us deixo l’enllaç a baix. I començaré amb el que probablement és l’instrument més paradigmàtic del so del Rock Simfònic dels ’70, el Mellotron.
Coneixem Moog com la llegenda de la música electrònica. Aquesta marca, amb arrels profundes a la dècada dels 60, ha deixat una empremta indeleble en el món de la síntesi de so. Explorem la història i alguns dels seus models més icònics de manera més detallada.
Coneixem Moog com la llegenda de la música electrònica. Aquesta marca, amb arrels profundes a la dècada dels 60, ha deixat una empremta indeleble en el món de la síntesi de so. Explorem la història i alguns dels seus models més icònics de manera més detallada.
Per fi tornem a tenir a Noah Histeria als escenaris, un lloc on us hi trobeu molt bé i disfruteu molt. Hi havia ganes? Moltes? La gent del Tótum Revolútum està esverada amb la vostra tornada (vau estar a la tercera edició, la més boja en quan a número de bandes, 18!).
Enquesta dels lectors
Puntua fins a 150 bandes de rock progressiu, metal i jazz-fusió i descobreix el teu rànquing personal -- i el dels lectors del Tótum.
Vull votar →