Steve Hackett & Steve Rothery – The Roaring Waves
Vuit anys de feina per al primer disc conjunt del guitarrista de Genesis i el de Marillion: set peces instrumentals sobre el mar, amb un submarí soviètic al mig.
Novetats: Setembre 2026
Les ressenyes de discos noves que Tótum Revolútum Press ha publicat durant el setembre del 2026, dins del Radar de Novetats: rock progressiu, metal, jazz, post-rock i tota la música oberta i de qualitat que ens interessa.
Peter Hammill – Tears In Time
Onze cançons aplegades de gravacions fetes entre el 1991 i el 2026 i refetes ara. El disc es tanca amb una elegia de dos minuts i mig per al seu gos.
Gaspar Claus – CELLS
Tot el que sona en aquest disc surt d’un violoncel, processat fins que no ho sembla. Gravat a Banyuls-sur-Mer, amb Matt Elliott cantant-hi i un tall final de títol català.
Pure Reason Revolution – Terrifying Angels
Dos anys després de «Coming Up To Consciousness», els britànics fan un disc de dues peces llargues que s’emporten més de la meitat dels cinquanta minuts. Mescla de Bruce Soord.
Protomartyr – Hotel Usona
Setè disc dels de Detroit, amb Dave Fridmann a la producció i metalls per primera vegada. Joe Casey s’imagina els Estats Units com un hotel vell i cada cançó com una habitació.
Wadada Leo Smith – Constellations And Hemispheres
Cinc peces gravades entre el 2017 i el 2022 amb quatre formacions diferents i muntades després com un collage. Al centre, una suite de vint-i-dos minuts que va del trio a l’octet.
Jon Lloyd Quartet – Anima
Onze composicions del saxofonista britànic amb el mateix quartet d’«Earth Songs»: espais oberts, poques notes i un «Winter Light» final de gairebé onze minuts.
Mark Guiliana – BEAT MUSIC 2.0
Set anys després, el bateria torna al seu projecte electrònic amb vuit talls de títol trencat. Quan la capa retro s’aprima, el disc s’enlaira; quan mana, es queda en exercici.
Reigns – The Antigeist
Zeitgeist, poltergeist i Anticrist en un sol títol: el vuitè disc dels germans Farthing deixa la novel·la i l’instrumental i torna a fer cançons, set i totes de mida semblant.
Burner – No One Is Coming To Save Us
Els de Londres sud obren amb 7:45 i tanquen amb 7:39 en un disc que fins ara hauria anat de dret: el segon llarg de Burner canvia la ràfega per l’atmosfera i se’n surt.
Deathchant – KOVA
El quart disc dels de Los Angeles porta el nom d’un amic mort, i els divuit minuts finals són el millor que han gravat mai: «Ruin», «Forgiveness» i un «Requiem» d’un minut i tres quarts.
Godflesh – Decay
Sis talls sortits de les mateixes sessions que «Purge» i sense ni una escletxa: el desè disc de Godflesh acaba amb onze minuts i mig de soroll que s’endú una quarta part del disc.
Frank London – Touzle Your Kurchy
London porta la música de pífan i tambor del segle XVIII a un carreró del Lower East Side: vuit peces de domini públic gravades en una sola sessió, amb tuba, violí i washboard.
Stephanie Borgani – Mímica: Música para Quatro Instrumentos
Dues veus i dos saxos, sense secció rítmica ni cap instrument harmònic: el debut de la cantant de São Paulo són trenta-set minuts de contrapunt escrit i improvisat a parts iguals.
Wesley Stace – One Last Heist
Stace deixa el folk-rock i es passa al groove dels discos de CTI: onze cançons arranjades amb David Nagler, del mambo a la samba, gravades a l’Studio 1935 de Filadèlfia.
Stefano Panunzi – Caravaggio
Dues hores i mitja, vint-i-quatre talls i més de vint convidats (Torn, Bowness, Travis, Jakszyk, Edwin) per a un doble on Panunzi deixa els seus propis teclats fora del focus.
Mantra Machine – Echoes Forest
Sis talls i trenta-quatre minuts de psicodèlia instrumental neerlandesa, amb Mellotron nou a la formació. Construeix bé durant dos terços i s’acaba amb presses.
Juzz – Juzz II
El segon disc del grup de Pontevedra: jazz rock polit i melòdic, amb un solo de guitarra a la manera de Metheny al centre del tall llarg i poca cosa que el contradigui.
Peninsula – Revelation Space
Tres improvisacions de desembre del 2024 muntades en peces de quinze, catorze i dinou minuts. El quartet escocès posa la bateria al davant i deixa els sintetitzadors de fons.
Henry Threadgill – Cut You Where You Was
Deu talls i trenta-sis minuts amb Zooid: un que passa dels dotze i cinc que no arriben als dos. La tuba de Jose Davila torna a portar el greu, i el final es desfà en apunts.
Celeste – Prince Of One Day
Els set talls del debut del 1976, amb les mateixes bases i les mateixes durades, tornats a cantar en anglès per Siobhán Owen. Una porta d’entrada còmoda i poca cosa més.
Alessandro Florio – Controra Avenue
El guitarrista italià torna al trio amb orgue Hammond i hi fa passar dues cançons napolitanes clàssiques: quaranta-un minuts de calma de migdia i poc material propi.
Mike Catalano – A Trio Affair
El pianista tanca en seixanta-sis minuts una trilogia començada el 1989, amb Steve Gadd, Eddie Gomez i Randy Brecker repartint-se onze temes entre Nova York i el Brasil.
Hibushibire – Phantom Fuzzy Exotica
Cinc talls i trenta-set minuts del quartet d’Osaka, amb una cançó tradicional occitana de tretze minuts com a peça central del disc.
Square Wild – Otherling
Onze temes de debut del quintet de Manchester, que passen del vodevil al punt de NWOBHM sense demanar permís: energia de sobres i cap fil que travessi el disc sencer.
Paul Yonemura – First Flight Home
Una cinta de demostració del 1984 que va acabar en vinil el 1985 i que ara arriba en digital amb dues peces recuperades de Rick Helzer i els convidats Kim Richmond i Mary Fettig.
Las Instancias – Las Instancias
Debut del trio argentí de Shantala Ferreyra, Fermín Suárez i Gonzalo Goicoechea: clarinet, contrabaix i bateria entre el tango, la improvisació lliure i un deute amb Monk.
ESP Project – Extra Sensory Perception
Tony Lowe, Peter Coyle i Mark Brzezicki tornen a coincidir en set peces de progressiu melòdic, impecablement produïdes i gairebé totes tallades pel mateix patró.
Amour – The Space Before the T of Time
Dues peces i vint-i-dos minuts del trio instrumental de Namur: quinze minuts de rock progressiu amb pols llatí i un «Setsubun» que no para de canviar de tempo.
Remote Viewing – STATE VIOLENCE
Set talls i quaranta minuts de sludge sorollós des de Londres, amb violoncel i guitarra acústica al mig de «HUMAN RIGHT$». Quart disc del grup, publicat per Human Worth.
Todd DelGiudice – Mas Alto
Saxo alt, contrabaix i bateria, sense cap instrument que fixi els acords: set contrafactes i tres estàndards en el format més despullat del jazz, gravats amb dos bateries diferents.
Krallice – Scour Order
Vuit talls i seixanta-tres minuts de black metal d’avantguarda, amb Colin Marston altre cop a la producció. El primer llarga durada dels novaiorquesos des d’«Inorganic Rites».
Pete Roth Trio – Group Chat
Bill Bruford, Pete Roth i Mike Pratt en directe: nou peces gravades entre el final del 2025 i el principi del 2026, amb Dvořák desmuntat i un «Summertime» que costa de reconèixer.
Arthur Brown – Nature
Vuit talls i trenta-cinc minuts amb Dan Smith als comandaments electrònics. Als vuitanta-quatre anys, Arthur Brown torna al cabaret dislocat de sempre amb un disc més curt del que acostuma.
Josh Berman Trio – Everybody Else’s Life, Too
Cornetí, contrabaix i bateria gravats en directe al Constellation de Chicago. Josh Berman hi torna al trio que ja va provar el 2015, amb el bop sempre a mà i el risc ben acotat.
L’eveil – Wars of Abstraction
Quaranta-un minuts de guitarra acústica sola, sense capes ni efectes. Matthew Nichols hi porta el fraseig del metal a quatre peces de deu minuts i de vegades li falta aire.
Pattern-Seeking Animals – Grimalkin
Sisè disc en sis anys del quartet de Ted Leonard i John Boegehold, amb metalls, corda i una balada de piano nu. La forma és impecable i el final es queda curt.
Blueneck – Moonlighting
Deu anys, la malaltia del productor, la pandèmia i un ictus enmig de les veus. El sisè dels Blueneck són vuit talls de piano, electrònica i guitarres que van de la foscor a la llum.
Warren Haynes – Dreams & Songs: A Symphonic Journey
Setze cançons dels Allman Brothers, Gov’t Mule i els Grateful Dead amb els seixanta-quatre músics de l’Asheville Symphony, gravades el 2019. L’orquestra guanya on hi havia jam.
Raphael Weinroth-Browne – Empyrean
Quaranta-quatre minuts fets només amb un violoncel acústic, pedals i bucles: el violoncel·lista de Leprous s’hi fa la percussió, el baix i la melodia tot sol.